L’any 2004, un dels millors amics de Ramon Mas es va suïcidar. L’escriptor i editor ha necessitat dues dècades per veure’s capaç de convertir el dolor profund d’aquell moment en literatura i el resultat és Els murs invisibles (L’Altra Editorial), relat fidel de les tres setmanes que transcorren entre el primer intent de llevar-se la vida i el que finalment va ser el definitiu. Un llibre que també retrata la vida d’uns joves osonencs que no encaixaven en els motllos i van buscar en l’skate o en la música una via per sentir-se ells mateixos.
No ha estat gens fàcil fer-ho. “Sabia que ho volia escriure, era com un deute perquè no se l’oblidi”, diu Mas. De fet, el suïcidi o la figura de l’adolescent que surt fora dels esquemes ja eren temes que havien aparegut en algunes de les seves obres. “Però això no ho volia fer des del dolor ni des del lament, ni per sanar-me a mi mateix.” Va ser fa quatre o cinc anys que va sentir que ho havia paït, i es va posar a escriure una novel·la de no ficció sobre els darrers dies de Raül Izquierdo, un dels seus grans amics. Ha calgut temps i reescriptura, i també la mirada externa de l’editora Eugènia Broggi per donar-li la forma definitiva.
“Hi ha una sola mirada, que és la meva, només hi apareix el que jo vaig viure, els altres tindran una manera de veure-ho diferent.” Ha evitat qualsevol cosa que pogués semblar un judici, o els remordiments. Simplement reconstrueix els últims dies que van passar junts amb l’amic i amb el petit grup del seu entorn. La trucada primera en què li diuen que ha desaparegut, el moment en què el troben dins del seu cotxe on s’ha intentat suïcidar, la recuperació aparent de la normalitat, les converses que van tenir i, finalment, el cop duríssim del dia en què finalment es va llevar la vida. En tot aquest curt i intens període, hi sura l’amistat de la colla que s’havia conegut patinant i que havia forjat uns llaços fortíssims. De l’skate al hardcore o els fanzines, aquells joves del tombant de segle havien anat sumant referents culturals fins a crear “una identitat molt forta, que s’acostava a la de les tribus urbanes” des d’un lloc tan poc urbà en aquest sentit com Vic. Era la família que s’havien triat, a l’edat en què els joves busquen un lloc propi en el món. I ells estaven més units perquè els unia el fet de no seguir el corrent de la majoria. Creaven “un país poblat només per amics, com si fos una societat secreta però a la vista de tothom”.
Fins que arriba el cop que esberla aquest món: el suïcidi, que era llavors i és encara un tabú. Imprevist, quan ja semblava que tot s’havia encarrilat. I s’aixequen els murs invisibles que donen títol al relat, els que sorgeixen entre ells mateixos, l’elefant que hi ha a l’habitació i que tothom fa com si no hi fos. “Trobar-te algú i que et vingui al cap aquella tercera persona que ja no hi és.” Uns murs que s’han d’anar enderrocant amb confiança i temps. “És un fet que no s’entén, s’hi aprèn a conviure i prou.”
Per això ha costat tant posar-ho tot negre sobre blanc. I tot i que no sigui ficció, explicar el relat dels fets dosificant-lo narrativament com si es tractés d’una novel·la. Que per al lector tingués el to d’una història “i no d’una confessió”. Evitar en tot moment recrear-se en detalls morbosos que no portarien enlloc, “perquè n’hi ha prou de suggerir”. L’exercici més dur i més intens que Ramon Mas ha fet com a escriptor.
