Vull parlar-ne a partir d’un parell d’exemples ben actuals. D’una banda, el president de la Generalitat de Catalunyava apel·la a aquest valor ètic –per part de la ciutadania– en front de la greu sequera que patim. De l’altra, el seu homònim al govern espanyol es fa creus de la fuga (deslocalització) de la seu de l’empresa Ferrovial. Em duc les mans al cap considerant-ho –tant un cas com l’altre– dos exemples flagrants del cinisme i la hipocresia més rància. Tot seguit m’explico, sense cap mena d’embuts.
Senyor Pere Aragonès, és ara que ens toca córrer? Què ha fet concretament el govern català al llarg dels darrers 15 anys en aquesta matèria? Llavors, ja li vàrem veure les orelles al llop. La resposta, però, fou nul·la i teatral, amb declaracions buides i inútils. Com gairebé sempre. Anant a l’altre fet, Pedro Sánchez i els seus ministres ens van donant classes de moral en gairebé totes les seves compareixences públiques. Al meu entendre, excessives i esfilagarsades. Qui són ells per pontificar quan han tirat terra i foscor damunt de casos tan tèrbols com la destitució de la directora de la Guàrdia Civil? Sense passar per alt la venda d’armament a Ucraïna, l’engany de l’assalt a la tanca de Melilla, la parafernàlia de l’anomenat cas Tito o Mediador i un llarg etcètera.
Per damunt de tot, hi ha un principi que sempre hauria de prevaldre: menys predicar i més donar exemple. Res, non verba, que diu l’adagi! No essent així, ja poden anar a dir missa i fer repicar campanes. Tot el demés són falòrnies, bajanades, preses de pèl i pixarades fora de test. Els qui primer han de fer palès un sentit alt de l’honorabilitat són els dirigents. En canvi, quan van mal dades, solen tibar d’arguments –millor dit, berenars de duro– com la presumpció d’innocència, la inviolabilitat parlamentària, la prescripció de la causa o la darrera solució d’un possible indult. Em pregunto si no caldria titllar-lo d’insult. Que se’n vagin a pastar fang!
Tant com m’agraden els adagis, tibo d’ells per tal que m’entenguin clarament: Culpa no té qui fa el què ha de fer; en cap buit, molt orgull i poc discurs; la lletra de qui l’alça i el conill de qui l’alcança; lo mal de les rates, que ho fa una i ho paguen les altres; qui li ha fet el nas que el tingui al braç; qui l’ha feta que la gronxi; qui trenca el vidre que el pagui; la culpa és tan negra que ningú no la vol.
