Per endinsar-nos en aquest tema, cal que fem primer una mica d’història. El nom d’un ciutadà romà constava de tres paraules: el praenomen (nom de pila), el nomen (clan familiar) i el cognomen (branca familiar dins del clan). Aquest nom múltiple, però, va desaparèixer gairebé totalment ja al segle VII i a partir de llavors les persones eren designades a partir d’un nom únic, com passava en el món germànic.
Amb tot, aviat va començar a sorgir la necessitat de distingir les persones que utilitzaven el mateix nom. Aquest és l’origen dels nostres cognoms, que evidentment té com a precedent i origen etimològic el cognomen romà que abans hem esmentat.
A partir dels segles IX i X s’afegeixen als noms una sèrie de sobrenoms que els complementen. Comencen canvis importants quan al segle XI la noblesa afegeix al seu nom personal el topònim de les seves terres i les classes populars també imiten aquesta moda amb topònims més genèrics (Vall, Puig, Coma…) o topònims menors de vila, masia o país de procedència. Més endavant, ja al segle XIV, el cognom esdevé hereditari.
Els tipus de cognoms més freqüents fan referència a accidents orogràfics (Riu, Serra, Pujol…), característiques de l’hàbitat (Vila, Sala…), boscos i arbres (Bosc, Roure…), oficis, etc. També són curiosos els cognoms que tenen origen en un nom propi (Andreu, Miquel, Jaume, Mir…), els que són sobrenoms referits a l’aspecte físic (Ros, Roig…) o els que d’alguna manera es refereixen a la divinitat, com Deulofeu, que generalment s’aplicava a persones sense pares coneguts.
