A Quim Masferrer (Sant Feliu de Buixalleu, 1971) tothom li explica les seves interioritats perquè ja és com de la família. Un ‘foraster’ molt benvingut allà on va per rodar el programa líder d’audiència de TV3 que retrata el paisatge humà de la Catalunya rural. D’aquest format n’ha derivat la gira d’un espectacle, ‘Bona gent’, on regna la improvisació i que es podrà veure el 4 d’agost a Vic i el 31 d’agost a Granollers.
Bona gent és un espectacle en què homenatja el públic.
La idea és aquesta. Arran d’històries que m’han passat amb el públic que coneixes abans o després de les funcions, vaig pensar que volia fer aquest homenatge i d’aquí en va sortir això, que també escombra una mica del que faig a la televisió amb El foraster, parlar amb la gent. És un espectacle en què no hi ha guió, només un petit monòleg d’entrada en què poso en antecedents el públic, i més d’una hora d’improvisació i de conèixer el públic.
El nom de l’espectacle ja remet a aquest programa de televisió. És el que li ha permès arribar a tenir un abast més ampli de seguidors?
La televisió és un gran megàfon si el que fas agrada. Si no agrada pot arribar a ser contraproduent fins i tot. A Teatre de Guerrilla també hem passat per diferents moments en els quals havíem fet televisió. Ara és un moment en què El foraster, a part de les xifres astronòmiques d’audiència, per mi és molt més que un programa de televisió, és molt més que una feina. Hi he conegut a molta gent, hi he fet amics i m’ha fet creure –no és que abans no hi cregués– si convé encara més en la gent.
Ara el programa torna, en la seva sisena etapa.
Ara hem començat a gravar la sisena temporada, després d’uns moments d’incertesa de TV3 en què no hi havia pressupost i es va arribar a frenar, no només El foraster, sinó tot. Ara ens han tornat a donar l’OK i ja hem gravat.
Queden pobles encara de menys de mil habitants que mereixin ser descoberts?
I tant. A Catalunya el gruix més important de municipis és de menys de mil habitants, n’hi ha més de 500. Com el meu, Sant Feliu de Buixalleu. Però també hi ha una cosa i a l’equip els ho dic, si hi ha pobles una mica més grans també els podem fer. De fet, El foraster ha fet moltes excursions, hem fet Mercabarna, la Vall d’Hebron, el barri de la Mina, la Barceloneta o Formentera. Personalment m’agrada molt això perquè són comunitats com els pobles. El que passa que havíem de posar la barrera en algun lloc i com que el meu poble en té 700 vam posar la barrera en els mil. Però podríem fer pobles més grans. Hem fet fins i tot un país, com Andorra. Jo crec que té recorregut i a la direcció de TV3 estan molt contents, l’audiència és ascendent cada temporada. Quan veus que tens aquest suport en tens moltes més ganes.
S’està convertint en un programa de llarg recorregut.
Ho està essent. Sis temporades de tele molts no hi arriben. El convidat en va fer cinc. L’audiència mana, però la direcció de TV3 pot creure que ha de fer un gir. Jo tinc moltes ganes de continuar coneixent gent i d’aquí aquest espectacle. Porto una quinzena d’actuacions de la Bona gent i el que m’agrada és que el protagonista no soc jo, són ells. Em venen a veure a mi i es veuen ells.
Amb els anys, i a força d’interactuar amb el públic, una mica el qui té a davant ja es veu a venir.
A qui he de seleccionar no ho sé perquè jo no els he vist mai. Començo a caminar i començo a fer preguntes. El que sí que tinc en compte és que ningú ho passi malament. Veus de seguida qui en té ganes i qui no. No vull que ningú estigui incòmode. Quan la gent és generosa i t’explica coses hem d’estar molt agraïts i ens hem arribat a emocionar i a riure molt amb les funcions que porto. L’endemà tornaria al mateix lloc, la gent seria diferent i sortiria una altra cosa.
Com aconsegueix anar a gravar a tants pobles i que els protagonistes que hi surtin no acabin essent repetitius, que sempre hi hagi històries diferents per explicar?
Les persones tots som molt iguals. A tots ens interessen cinc o sis coses, la feina, l’amor, la salut… Però els matisos són infinits i aquí és on t’adones que cadascú té matisos diferents que són dels que s’enriqueix El foraster. Durant una època sempre entrevistàvem l’alcalde, però si tu agafes tots amb els que he parlat són molt diferents entre si. Llavors apareix una cosa i és que els catalans són diferents segons d’on siguin. A l’Empordà estan esventats perquè tenen la tramuntana, al Delta de l’Ebre estan tot el dia al carrer perquè fa bonança, a la plana de Lleida la boira afecta. El foraster té la riquesa geogràfica i del paisatge humà, que és molt diferent, i cada persona té les seves coses.
El format del programa ara s’ha exportat a TVE com a El paisano. En algun moment, i amb els problemes que hi ha hagut a TV3, vostè es va plantejar situar-s’hi al capdavant?
No. Això és de Brutal Media i jo ja m’havia pronunciat que creia que no era la persona idònia o que es trobaria algú que segurament hi encaixaria més. A part d’això també hi ha circumstàncies personals. Jo tinc família aquí, gira de teatre i no puc anar a gravar molt lluny. Amb Pablo Chiapella, el presentador, li he explicat la meva experiència i bàsicament el meu consell ha estat que fos ell mateix. N’estem molt contents també d’El paisano, que està funcionant molt bé; a Catalunya no perquè hi ha el precedent d’El foraster i aquestes coses són complicades, però sí a l’Estat espanyol.
Que la supervivència del programa de més audiència estigui a expenses d’un seguit de circumstàncies no diu massa a favor de la situació actual de TV3.
Per circumstàncies alienes a la mateixa direcció de TV3. Hi va haver tot el tema de reclamació de l’IVA amb caràcter retroactiu i amb el fet de no haver-hi govern no hi havia finançament per fer producció externa. Perillava tot i el mateix director de TV3 va tenir la valentia de dir-ho obertament. En el cas d’El foraster havia de començar al mes de març i hem estat aturats fins a mig juny. Que TV3 porti 11 mesos seguits essent líder d’audiència i el mes passat ho va ser sense tenir el Mundial de futbol, és sorprenent. Quan vaig tenir l’honor de presentar La Marató amb Mònica Terribas va venir una televisió estrangera perquè no entenien com en un país com Catalunya recaptàvem 10 milions d’euros en un dia. I no per una necessitat concreta, sinó per a la investigació. TV3 és tot un fenomen.
Se sent més actor o presentador, que també ho ha fet en molts actes? Es troba més còmode davant de la càmera o en un escenari?
Jo soc home de teatre, perquè vaig sortir d’aquí, el teatre m’apassiona i m’agrada aixecar del no-res un espectacle. Em sento més d’ofici del teatre, però et venen coses de televisió, encara que jo ahir vaig gravar el monòleg de Santa Pau i feia teatre. El que passa és que me’l gravaven amb el públic d’allà. Arriba un moment que no saps què ets ni què fas, però ja m’agrada que sigui així.
“Jo no entrevisto personatges, entrevisto persones”
El programa ha tingut molts reconeixements, com un premi Ondas, que és el màxim a què pot aspirar un presentador. Per a la carrera d’un actor això també és positiu?
Aquest tipus de reconeixements per a mi és un més a més. Ahir se’m va acostar una parella que ella era russa i em va dir que havia après català mirant El foraster. També una infermera em va agrair el programa que havíem fet de la Vall d’Hebron. Això dels premis formen part del circ però hi ha una altra cosa que és la vida, i la barrera entre la feina i el que és la vida és molt difusa. Jo no entrevisto personatges, entrevisto persones. En aquest sentit jo he rebut molts premis. Crec molt en la gent, en la bona gent, que som molts més que els que no ho són, però fan més soroll.
Ara Teatre de Guerrilla compleix 20 anys. Ni s’ho devien imaginar quan va començar la companyia arribar fins aquí amb aquest nivell de popularitat.
Aquell 98, ple d’il·lusió i empenta, ens anàvem a menjar el món. En cap moment em vaig plantejar què passaria durant aquests 20 anys i 12 vam funcionar com a tercet i fent la producció d’espectacles, després això ha derivat i jo vaig continuar portant la companyia. Han sortit quatre espectacles més, com Temps, que ha estat fent gira amb Jorge Sanz per l’Estat espanyol.
‘Temps’ precisament ha permès veure el seu vessant més dramàtic i que li ha exigit més com a actor.
Sí, sens dubte. El treball que faig jo aquí és molt més sociològic, més antropològic. És una tragicomèdia en la qual he pogut treballar amb Ramon Fontserè com a director, que el 98 mai m’ho hauria imaginat. Et dono la raó i per això encara el vaig fent, m’agrada molt perquè és un buidat com a intèrpret en un escenari.
La separació del grup inicial és el millor que podia passar? La seva carrera ha tingut més repercussió des de llavors?
Tot són etapes, els canvis sempre fan molta por. Ens anaven bé les coses i ara veiem que la vam encertar perquè hauríem continuat fent el mateix sempre. Si no hi hagués hagut aquell trencament segur que no hauria fet res del que he fet fins ara i ells tampoc ho haurien fet. El tercet funcionava molt bé, vam fer vuit espectacles, 1.800 representacions i molts programes de televisió. D’això ja fa nou anys i ara quan ens trobem veiem que teníem raó.
El seu primer projecte va ser ‘El procés del progrés’.
Sí, i tant, amb la companyia Gags a Sac.
I ara el Procés progressa adequadament?
Hosti, Ha ha. No ho sé si el procés del Procés està estipulat en algun lloc. Molts ens vam fer el nostre propi procés i era impossible de saber com està essent. El que sí que et puc dir és que s’han tret màscares, tenim les cartes sobre la taula, sabem qui hi ha a l’altre costat de l’Estat espanyol i com les gasta. Hi ha uns quants inputs de fora del país que estan alerta del que passa aquí. Jo crec que com a país estem anant molt bé. La gent quan ens hi posem podem fer coses molt grosses.
