Segurament hem sentit la frase del poeta Ramón de Campoamor (1817-1901) “En este mundo traidor, nada es verdad o es mentira, todo es según el color, del cristal con que se mira”. Aquesta frase, en forma de metàfora, ve a dir que a la vida impera inevitablement el subjectivisme, l’arbitrarietat i el relativisme.
Quan vaig ensopegar amb la PNL (programació neurolingüística) a mitjan anys 90, no només vaig entendre millor el significat de la metàfora, sinó que també vaig aprendre a aplicar-la de forma útil, en les meves formes de comunicar-me amb els altres (i amb mi mateixa), especialment per trobar acords en possibles situacions de conflicte.
Una de les bases de la programació neurolingüística també fa referència a aquesta arbitrarietat en la percepció i interpretació del món que ens envolta. La PNL expressa aquesta idea com “El mapa no és el territori” (expressió utilitzada per Alfred Korzybski, científic i filòsof polonès-americà, 1879-1950). La idea és que “la nostra percepció de la realitat no és la realitat en si mateixa”. El que percebem els éssers humans com a realitat, és la nostra interpretació “molt resumida i subjectiva” del que passa en una situació determinada.
Quan estem vivint una experiència “filtrem” el que està succeint al nostre voltant mitjançant la nostra atenció. És a dir, hi ha coses que estan passant i no me n’adono perquè em fixo en altres que em criden més l’atenció. Per exemple, si m’acabo de comprar un cotxe de color vermell, tendeixo a veure sobretot cotxes de color vermell i no “veig tant” (és a dir no em fixo) en els que són de color gris.
Altres aspectes que em condicionen a l’hora de percebre la realitat són les meves creences i experiències vitals, ja que aquestes van influint en la meva manera de percebre el que passa. Un exemple d’això serien el que anomenem prejudicis. Si crec que les persones d’una nacionalitat determinada són “més capquadrats” que altres, quan em trobi amb una persona d’aquesta nacionalitat, tendiré a veure més les seves facetes de capquadrat que les creatives . És a dir, el meu propi prejudici condiciona el que percebo.
D’alguna manera, “creure es veure”. Els éssers humans necessitem entendre el que passa al nostre voltant. Per això, mirant d’entendre’ls, tendim a interpretar i dotar de significat els fets que experimentem i aquest procés pot ser molt subjectiu. Pot passar que persones diferents interpretem de manera diferent un mateix fet. En el procés de mirar d’entendre, sovint, posem etiquetes a conductes. Per exemple: això és avorrit, perillós, difícil, interessant, entretingut, etc. Fins i tot posem etiquetes, a les persones (aquesta persona és deshonesta, capritxosa, superficial, tímida, seriosa, etc.), i entrem així en el que podríem definir com a judicis.
Aquestes etiquetes no deixen de ser filtres en la nostra percepció, ja que, si jo penso que la meva amiga és tímida i seriosa, és possible que aquesta creença influeixi en el fet que pari mes atenció a uns aspectes de la seva personalitat (timidesa i seriositat) en detriment d’altres com el seu riure, audàcia i atreviment en altres ocasions.
Els filtres, tot i que m’ajuden a fer-me idees ràpides del que passa al meu voltant, també m’impedeixen copsar la realitat de forma més completa. L’anomenat metamodel del llenguatge en PNL ens proporciona eines per investigar els filtres perceptius.
Com més conscient som dels nostres filtres perceptius, més fàcilment podem modificar-los i aprendre a veure la vida des de vidres de més colors.
