Al juliol, encetem un monogràfic de verbs que poden resultar controvertits en el seu ús, i del primer que parlarem és del pillar, que, per aquelles coses de les modes lingüístiques generacionals, ha triomfat sobretot entre adolescents.
D’entrada, cal dir que Joan Coromines ja parla en el Diccionari etimològic de la controvèrsia d’aquest verb que clarament, diu, està influït per l’ús del castellà, a partir del verb italià pigliare (amb el sentit d’‘agafar’) o del francès piller, amb el sentit de ‘saquejar’. Essencialment, però, el verb pillar se’ns ha contagiat del castellà i ha format derivats com pillatge, pillet, pillastre, que ens semblen més acceptables i que són acceptats per la normativa.
Si tornem al verb pillar, notem que se’n fa un ús abusiu i que gairebé ha esdevingut un verb comodí. Així, s’utilitza amb el sentit d’agafar o aconseguir (Va agafar diners i va marxar); amb el sentit d’enxampar, atrapar o pescar (Vam enxampar el lladre en ple robatori); amb el sentit d’entendre o copsar (Costa d’entendre, aquest argument); amb el sentit de lligar, triomfar (Aquesta nit la Joana ha triomfat), i amb el sentit de rebre un cop o atropellar (El va atropellar un cotxe, però se n’ha sortit). En tots aquests casos el verb pillar no és correcte, per tant, caldria utilitzar els verbs en negreta. Pillar només resulta adequat quan significa ‘saquejar’ (En aquella època la gent passava gana i alguns pillaven tot el que podien als comerços).
Per acabar, és clar que l’expressió L’ha pillat el toro, amb el sentit de no acabar una cosa en el termini marcat, cal substituir-la per expressions com “el més calent és a l’aigüera”, “s’acaba el temps” o “passa el temps volant”.
