Quan els nens demanaven alguna cosa, generalment inoportuna, que no se sabia com respondre, els adults els contestaven amb retrucs: una resposta evasiva caracteritzada per l’absurditat, la rima i molt sovint la temàtica escatològica. L’absurd proporciona imatges singulars i dona a la resposta un to de joc lingüístic. La rima contribueix a la fixació de la resposta i a donar-hi gràcia, vivor i expressivitat .
Algunes d’aquestes respostes, que han anat passant de generació en generació i s’han convertit en veritable material folklòric, són l’origen del que, seguint Caterina Valriu, que forma part del Grup d’Estudis d’Etnopoètica de les Illes Balears (GREIB), podem anomenar retrucs. Aquests jocs, a banda de donar-se entre un adult i un nen, també es fan entre adults per ridiculitzar –de bon rotllo– l’interlocutor.
Aquesta manera expressiva, poètica i sorneguera de respondre, ara mateix, està en perill d’extinció i només alguns avis i àvies ho diran en alguna ocasió als seus nets. Poques vegades sentireu aquests retrucs en persones joves, tot i que és molt probable que alguns d’aquests us siguin familiars:
—D’on vens? —De collir fems.
—Què passa? —Un burro per la plaça.
—Què busques? —Un cagarro amb dues fustes.
—Tinc gana. —Menja’t una cama. I si no en tens prou, menja’t un bou.
—Tinc set. —Pixa a la taula i beu a galet/ Jo en tinc vuit i encara no bec.
—Tinc calor. —Posa el cul a la frescor.
—Què hi farem… —Mala cara quan morirem.
—Què hem de fer? —Vendre la casa i anar a lloguer.
També hi ha les preguntes (o interpel·lacions) trampa, que són aquelles que es formulen per fer burla sobre la resposta obtinguda, i que en algun cas han arribat a generar fins i tot una contrarèplica:
—Que has vist en Serra? —Quin Serra? —El que arrossega els collons per terra.
—Per on passa el tren? —Per la via. —Calla, burro, que ja ho sabia!
—Set i set? —Catorze. —Agafa un cagarro i esmorza. —Agafa’n dos, que esmorzarem tots dos.
