Els acadèmics comparteixen el criteri que la dimensió de les empreses és un dels factors clau per a la seva competitivitat. Sempre hi pot haver excepcions, però les dades són tossudes: les empreses amb més dimensió tenen més capacitat per exportar i més recursos per innovar. Són només dos exemples del seguit d’avantatges que contribueixen a guanyar productivitat i, en conseqüència, a estar en millors condicions per disposar de treballadors més qualificats amb salaris més elevats. Un cercle virtuós.
Aquesta competitivitat més accentuada en les grans empreses no és només una percepció. Es pot acreditar amb dades. A Catalunya, per exemple, un 94% de les empreses tenen entre cap i nou assalariats –les conegudes com a microempreses–, però només generen un 27% del valor afegit brut del país. L’1,2% de les empreses grans –a partir de 250 treballadors– generen un 41% del valor afegit brut. Per persona ocupada, això ve a implicar que a les grans empreses, cada treballador genera 90.000 euros anuals en valor afegit, mentre que a les petites en genera 57.000. Entre les pimes, un 23% innoven. Una xifra que s’eleva fins al 48% en les grans empreses. Són dades provinents de l’informe de demografia empresarial de la Generalitat i d’un estudi encarregat per la mateixa Generalitat al director de l’Observatori de Pimec, Modest Guinjoan.
La comparativa es pot establir també per països. Els més avançats, com Alemanya o la Gran Bretanya, tenen menys del 90% de microempreses i un pes més elevat de grans empreses. En l’entorn, tots són països de pimes, amb més de nou de cada deu empreses amb menys de 50 treballadors, però els que tenen més pes de companyies més grans acostumen a ser més avançats. A Alemanya, el valor afegit brut de les grans empreses és del 46% i a França, en línia amb Catalunya, del 41%, segons dades d’Eurostat.
Per acabar amb les dades, un petit cop d’ull a la capacitat de resistència en cas de crisi. Amb dades de tot l’Estat espanyol, recollides a El blog salmón, en el període 2008-2017, a Espanya s’havia perdut un 14% de l’ocupació, però mentre que el bloc d’empreses de més de 250 treballadors va perdre un 0,1%, entre les petites empreses, de 10 a 49 treballadors, la pèrdua va arribar a ser del 34%.
Com que tot són avantatges, i sobretot en un sistema que ha fet del progrés una norma més o menys consensuada –tret d’algunes teories que assenyalen com a preferible optar pel decreixement en benefici sobretot del planeta (algun dia en podem parlar)–, el més lògic seria que les empreses estiguessin frisant per créixer. Però les dades no indiquen que aquesta ambició sigui generalitzada, a la vista de la presència encara massiva d’empreses sense treballadors, un 57% a Catalunya, o amb plantilles de menys de 10 treballadors, un 37%.
Tot plegat no és un atac a les petites empreses. Ja s’ha dit que la majoria de països tenen en les microempreses la principal font de demografia empresarial. La immensa majoria de les empreses, a més, són petites quan arrenquen l’activitat i, en funció de les habilitats de l’empresari, els recursos disponibles i els mercats, s’expandeixen o s’adapten a les circumstàncies més idònies. Guanyar dimensió ha de ser un horitzó, no pas una obligació. Però les dades demostren que, per productivitat i competitivitat, la mida contribueix a donar més rendibilitat, més beneficis.
Si tot són avantatges, hi ha motius pels quals els mateixos empresaris que haurien d’estar interessats a obtenir més beneficis es frenin? Sobre aquesta qüestió, hi ha molta literatura que associa aquesta tendència a l’estancament a situacions externes a les empreses i, més concretament, al marc regulatori –que en molts casos es considera excessiu– que es dona en el camp empresarial i, en especial, en el moment que una firma passa de tenir la consideració legal d’empresa de dimensió reduïda (EDR) a gran empresa. Aquest canvi de consideració es produeix en el moment que una firma supera els sis milions d’euros de facturació, una xifra que, a més d’arbitrària, no s’ha tocat des que el 1994 es va introduir l’impost sobre el valor afegit (IVA). Si es fa cas a la inflació acumulada, avui aquells sis milions haurien de ser 10,5 milions.
Tot i que l’estudi de Modest Guinjoan treu rellevància a aquests obstacles si l’empresa veritablement té una bona oportunitat de creixement, és cert que quan una empresa supera els sis milions d’euros es veu sotmesa a més controls i ha d’assumir més costos, com l’obligatorietat d’auditar els comptes, ha de liquidar l’IVA mensualment i té accés a menors deduccions quan contracta treballadors. Per això no és estrany que hi hagi empresaris que abans d’arribar als llindars que el converteixen en gran empresa opti per constituir una segona societat i estalviar-se els maldecaps regulatoris. El consens és que la mida importa, però l’Estat està optant per ajudar les pimes a seguir sent pimes més que ajudar-les a créixer. Hi ha fórmules que permetrien que el cost de canviar aquestes polítiques fos inexistent i, en canvi, beneficiar l’Estat a la llarga amb empreses més competitives, que obtindrien més beneficis (més impost de societats) i pagarien millors sous. Només cal canviar els llums de posició i posar els llargs per saber-ne veure els beneficis a llarg termini.
