Estava estirat i amb els llums a les fosques però la tècnica de comptar ovelletes no funcionava. De fet, com més comptava, més es despistava.
Tres-centes-setanta-vuit, tres-centes-setanta-nou. Li va venir un flash de quan acostumava a adormir-se a l’acte i sense notar la cadira del despatx clavada a l’esquena. Tres-centes-vuitanta… Va recordar quan anaven a Girona per omplir el cotxe d’articles del Decathlon, que al poble no n’hi havia, i aprofitaven per passar pel McDonald’s, on demanava un Happy Meal més per la joguina de regal que per l’hamburguesa, les patates i el petitsuís. Centrem-nos: tres-centes-vuitanta-una, tres-centes-vuitanta-dues, tres-centes-vui… Ostres, i quan empalmava de futbol a anglès i d’anglès a castells així, de pim pam, sense estrès ni merdes?
Va regirar-se entre el nòrdic, que s’havia tornat extremadament equatorial. I si no feia bé l’informe i els caps pensaven que no era apte i llavors l’acomiadaven i els seus pares li deien “ja t’ho havia dit” i els amics aprofitaven quan marxava al lavabo per comentar que sempre havia sigut un tastaolletes que només sabia amargar-los amb els seus problemes, que es veia a venir, Mare de Déu, que agafaria una depressió i això sí que seria un problema perquè s’hauria de medicar i qui començava a fer-ho ja no parava, prou que se sap, i acabaria retirant-se en una masia a fer tractament, allà, perdut entre camps, tanques i… ovelletes.
Tres-centes-vuitanta-tres, tres-centes-vuitanta-quatre. La tècnica de comptar qualsevol mena de carn ovina fent saltirons pel prat ja no funcionava. Ja no tornaria a dormir com quan tenia 14 anys.
