Igual que afirma l’Albert Soler Bufí del Diari de Girona al seu Facebook, a mi de petit em deien que un esquirol podia passar d’una banda a l’altra de la península ibèrica sense posar els peus a terra. En el seu cas, i cito textualment de la seva entrada del Facebook del dijous passat afirma: “No en va, quan jo anava a escola es deia que un esquirol podia travessar tot espanya sense tocar el terra, saltant de cap en cap dels homes que duien rinxols al clatell”.
L’Albert especula que els esquirols saltaven sobre els caps de gent que, com en Bertín Osborne, estan a punt d’extingir-se com els dinosaures i altres animalots que ara estarien en algun santuari animal.
La meva versió de la història me l’explicava a les classes de llatí un home colèric que llençava els diccionaris pels caps dels alumnes quan no declinàvem correctament alguna paraulota llatina representada en aquells diccionaris Vox plens d’il·lustracions a ploma per representar l’ordenada vida dels ciutadans de l’imperi romà. Deia el colèric llançador de llibres que llavors, en la romanització, la península estava tan clafida d’arbres que els esquirols anaven com folls saltant des de Pals a Lisboa sense tocar el terra. Cony d’esquirols…
Aquesta imatge idíl·lica se’m va quedar gravada a la ment en format de dibuix de ploma en blanc i negre i va ser completada, anys més tard, quan un altre home colèric afirmava que la desforestació que gairebé va extingir els esquirols saltimbanquis romanitzats va ser conseqüència de la fabricació dels vaixells de l’armada no tan invencible.
“La península estava tan clafida d’arbres que els esquirols anaven com folls saltant des de Pals a Lisboa sense tocar el terra. Cony d’esquirols…”
D’aquí deu venir-me la idea peregrina que fusta i ecologia van de la mà des d’Hispània fins a Finlàndia (deixem Àfrica per un altre dia). La gent dels països nòrdics, és ben sabut, són gent civilitzada que es reclou a les seves cases confortables vora els boscos foscos, gent que en les infinites nits gèlides llegeixen llibres vora el foc, miren pel·lícules d’aquelles que abans se’n deien d’art i assaig, que es filmaven en blanc i negre i ningú no entenia tot i que tothom en parlava.
Aquesta gent respectuosa amb el medi ambient, ecològics a mort, que ens els han venut com a gent alegre (índex de suïcidis elevat), que gaudeixen de llarguíssims estius de quinze dies amb temperatures que fàcilment passen dels 4 o 5 graus centígrads positius resulta que potser no ho són tant.
Així, la Wikipedia detalla que una quarta part de la producció de l’energia a Finlàndia prové de la crema de fusta, de puta llenya, vaja, com feia la meva iaia Pepeta fa prop d’un segle. Aquí i ara ens fan cremar pellets i biomassa en un intent de colar-nos l’enèsim gol consumista de manera que tothom vulgui tenir a casa estufes de pellets, les de llenya, com les que ens varen fer treure per primitius no fa massa. A més, si ho mirem bé, carbó i petroli no són res més que una forma de biomassa, o això ens deien a l’escola homes colèrics que, en el meu cas, enfundats amb sotanes negres blindades repartien llenya de manera ecològica si un no havia memoritzat les mentides del règim impreses en forma de llibres inqüestionables.
Potser en Bertín és un esquirol en algun sentit. Potser a Hispània no hi havia tants esquirols com deien. Potser els esquirols tenen rínxols als cabells i potser ens la volen fotre doblada quan es veu que els finesos cremen llenya i volen complementar la seva producció d’energia amb nuclears no gràcies com els nostres amics gals que cremen camions de tomates a les fronteres cada cop que els surt de l’esquirol sense que els importi l’augment de CO2 d’aquestes accions colèriques.
Tot plegat és una puta merda o no hi enteneu res.
Rock me mama
