Sovint, encara que només sigui com a exercici d’autoflagelació, m’agrada recuperar les imatges esportives que van marcar la infància i joventut de tota una generació, ni que fos en negatiu. El tap il·legal de Vrankovic a Montero que va impedir que el Barça guanyés molts anys abans la seva primera Copa d’Europa de bàsquet; l’entrada salvatge de Goikoetxea a Maradona que no li va costar ni una trista targeta groga a l’un i, en canvi, mesos de convalescència a l’altre; el gol anul·lat incorrectament a Messi que hauria pogut valdre la Lliga al Barça del Tata Martino a l’última jornada davant de l’Atlètic de Madrid… I sí, ja sé que direu que he tingut una adolescència potser una mica longeva, però més o menys ja és això.
Pocs mesos abans de la lesió de Maradona durant la seva primera temporada al Camp Nou, França i Alemanya es van enfrontar a les semifinals del Mundial 82. En un partit jugat al Sánchez Pizjuan de Sevilla, i quan ja semblava que la fase prèvia entre Argentina, Itàlia i Brasil no deixaria cap més escletxa per a l’excel·lència, l’enfrontament francogermànic va suposar una torna que va tenir gols, emoció i sobretot una de les escenes més violentes que s’ha vist mai sobre un camp de futbol professional de primer nivell, havent-hi la pilota en joc. Set minuts després d’haver entrat al camp en substitució de Genghini, Patrick Battiston va desmarcar-se de la defensa alemanya i va encarar al porter Harald Schumacher. En realitat no va quedar-se sol davant d’un porter convencional, sinó d’un animal embogit que va envestir-lo, impedint no només que marqués un gol previsible, sinó trencant-li dues dents i danyant-li algunes vèrtebres. Battiston va restar estirat i inert damunt de la gespa, encenent totes les alarmes en l’equip tècnic francès. Mentrestant Schumacher, emparat per un àrbitre que no va assenyalar ni falta, va mantenir-se aliè a l’escena, mastegant xiclet i demostrant una poca empatia molt propera a la psicopatia.
Els companys d’equip van demanar-li que es disculpés al vestidor rival un cop acabat un partit que havia finalitzat 3 a 3 i on els alemanys van passar a la final gràcies a la tanda de penals. Harald va negar-s’hi. Fins i tot la seva mare va recriminar-li per telèfon una acció que li va valdre apel·latius com “la bèstia de Sevilla”. La revista Panenka explicava fa uns mesos que en una enquesta d’un diari francès per escollir el personatge més impopular de la història, van triar-lo en primer lloc, per davant del mateix Adolf Hitler. I aquella França que encara no feia ràbia, liderada per un Platini que tot just era un brillant futbolista, va caure eliminada en espera de ser venjada tres dies més tard per l’Itàlia de Paolo Rossi al camp i Sandro Pertini a la llotja.
