Deia Víctor Hugo que “la melangia és la felicitat d’estar trist”. Em permeto referir-la pel fet que ja han passat 102 anys de la mort, a 51 anys, del novel·lista francès Marcel Proust, conegut com l’escriptor de la melangia. Seva és la dita: “L’ambició embriaga més que no pas la glòria.” La seva obra més emblemàtica, A la recerca del temps perdut, és un gruix de set novel·les de gran nivell. I convé recordar, prèviament, que s’havia iniciat en la literatura als darrers cursos d’escola secundària.
Fill d’una família benestant, això li permeté anar a salons literaris de l’aristocràcia del seu país. Aquest fet i la seva estima per les lletres expliquen la resta… Això sí, el seu flirteig amb la jet li restà credibilitat en vida. Àdhuc diria que generava gelosies. Raó per la qual es veié obligat a autoeditar-se la novel·la en qüestió. Sens dubte, tot un best-seller. Amb un estil peculiar, amarat amb tics simbolistes/subjectius; dessota un timing pausat, ben elaborat. Tot plegat, tanmateix, embolcallat per un criteri de certa tristor. Potser aquest toc el fa més seductor i psicològic a l’hora d’endinsar-s’hi.
És ací on em vénen a la ment alguns adagis relacionats amb aquest perfil. Si més no per allò que no ens mena enlloc el deixar-nos envair pel desencís de patacades sofertes en la vida: Avui hi som i, demà, Déu dirà / aigua passada no mou la mola / al que és passat l’oblit.
Cadascú és lliure de triar opcions positives o de desànim. Malgrat tot, però, hi ha qui diu que avorrir-se i envellir és el pitjor que et pot succeir. De fet, a la fi es lloa la vida i, a la nit, es lloa el dia. D’una o altra manera, entraríem en la dinàmica del got mig ple o mig buit. Podrà semblar una filosofia prou barata… En allò que a mi respecta, agradant-me l’estil d’aquest autor, m’estimo més optar per corriols més engrescadors… que no pas ensotalats o depressius. Tot ambicionant béns i aguantant mals, passem la vida els mortals.
Tinc ben assumit que de jove, projectes i, de gran, renúncies. La qual cosa no em submergirà en eslògans semblants al com més anys, més desenganys o de jove era, i , ara, ni palla ni era. Tot i que esdevingui un pèl groller, jo vull ésser del pit i collons.
