Un grup de 16 experts en matèria tributària han complert l’encàrrec que els va fer el govern fa prop d’un any i han reflexionat sobre el model fiscal de l’Estat per presentar propostes per al compliment de l’objectiu que hauria de seguir tota política impositiva: que els tributs contribueixin el màxim possible a garantir el compliment dels serveis públics, sense que això acabi comportant un agreujament de les desigualtats. L’encàrrec de revisar el marc fiscal era pertinent perquè el sistema impositiu espanyol s’ha mostrat manifestament ineficient, amb pressions fiscals elevades que, en canvi, no es tradueixen en recaptacions ni tan sols equiparables a les dels socis europeus.
Els experts s’apressen a aclarir l’obvietat que el que formulen són propostes perquè ni volen ni els correspon fixar les polítiques fiscals. Aquesta és una responsabilitat dels governs i, preferiblement, dels grups polítics, que haurien de saber trobar un punt de consens que en el camp tributari, tan exposat a demagògies i partidismes, apunta a ser una tasca titànica.
El canvi és necessari perquè l’Estat espanyol està encallat en una recaptació sis punts per sota de la mitjana europea. No és una qüestió de tipus, perquè hi ha impostos que estan per sobre d’alguns dels països més rics de l’entorn. És una qüestió d’eficiència. A l’Estat, els impostos no són eficients, entre d’altres motius perquè el model s’ha anat configurant a pedaços, precisament per l’absència d’un consens entre forces polítiques. Si les fuites de recaptació fossin només per formes d’evasió –delictives–, n’hi hauria prou de reforçar els mecanismes d’inspecció. Però també passa que hi ha un conglomerat d’exempcions i deduccions que propicien que hi hagi fórmules d’elusió, escletxes legals que redueixen la factura fiscal i que, a més, atempten contra el principi de progressivitat (qui més té, més paga), que és la base del sistema normatiu de l’Estat.
La conseqüència de tot plegat és que la confluència de tres conceptes fiscals (pressió, esforç i recaptació) no estan alineats. Mentre que la pressió fiscal és elevada i, en conseqüència, l’esforç fiscal (els tipus impositius respecte dels ingressos dels ciutadans) encara ho és més –el quart més alt de la Unió Europea–, la recaptació continua estancada.
És per això que els experts que ha designat el govern espanyol apunten, en un document de més de 700 pàgines anomenat Llibre Blanc sobre la reforma tributària, un seguit de mesures per modernitzar el sistema de recaptació. Han intentat atendre l’encàrrec de fer recomanacions per aconseguir un sistema tributari que garanteixi la sostenibilitat financera i ambiental, reduir el dèficit estructural espanyol i finançar l’estat del benestar. No és poca cosa.
El que ha transcendit mediàticament de l’informe s’ha basat en un joc de trinxeres habitual: la confrontació entre territoris. Perquè, contràriament als postulats més liberals, els experts proposen mantenir els impostos de patrimoni i de successions i donacions i, sobretot, establir un límit mínim per aquests tributs que posi fi a la competència entre autonomies. Les comunitats governades pel PP han bonificat aquests tributs que, en canvi, els experts no dubten a qualificar com uns impostos sobre la riquesa. Són impostos que han estat font de controvèrsia perquè sovint alguns dels béns que es graven ja han estat prèviament sotmesos a altres impostos i els detractors denuncien una doble tributació. Les comunitats que sí que cobren aquests impostos acusen les comunitats que apliquen les màximes bonificacions d’estar aplicant un dumping fiscal que atrau grans fortunes.
És cert que aquesta és una proposta polèmica, però que queda fora del que hauria de ser el focus dels suggeriments dels experts. En canvi, s’ha debatut menys en la introducció de figures de fiscalitat mediambiental, que tenen transcendència en la generalització de peatges, imposició de taxes d’accés en ciutats, increments en tributs sobre carburants o sobre bitllets d’avions, entre d’altres mesures que incrementarien els ingressos fins a 15.000 milions d’euros.
També són afectacions més directes mesures com la supressió de deduccions per arrendament de l’habitatge, l’increment d’impostos indirectes sobre l’alcohol o el tabac i, per damunt de tots, l’establiment de fórmules que incrementin la recaptació de l’IVA. Proposa que s’eliminin els tipus reduïts o superreduïts, que s’apliquen a productes considerats de primera necessitat, i es tendeixi a unificar la taxa. Actualment es cobra un 21% per a la majoria de productes i si s’eliminessin els que es carreguen amb un 10% –tipus reduït– o el 4% –superreduït– i es posessin al tipus màxim, es recaptarien 27.000 milions anuals més. L’IVA no és un impost que es pugui considerar progressiu, perquè s’aplica per igual sigui quina sigui la renda del comprador. Per això, els experts apunten a la possibilitat de fer compensacions a les persones amb menys renda, però no està clar que sigui una solució fàcil d’aplicar.
Les propostes són sobre la taula i han estat una invitació a titulars inflamats que posen la bena abans de la ferida, perquè no hi ha cap compromís ni obligació d’atendre-les totes ni de fer-ho immediatament. Els experts estan per ser consultats, i els polítics per decidir. La millor decisió seria introduir un sistema eficient i que no estigui sotmès a canvis en funció de com bufen els aires polítics del moment. Per això, el document hauria de ser un punt de partida per encaminar, sobre la base del consens, un sistema tributari d’acord amb els temps i que sigui també una eina d’igualtat.
