Una de les preguntes obligatòries que la majoria de pares, tiets o coneguts fan als nens quan encara no saben ni cordar-se les sabates és sens dubte, “Maco, què voldràs ser de gran?”
Ja sé que només és una pregunta retòrica i aparentment inofensiva, però puc assegurar que pot arribar a influenciar la part inconscient del nano més del que ens pensem. En formular-la, es dona per descomptat que ens referim a l’ofici que vol exercir el nen quan sigui adult, i això és una subtil i perillosa manera de relacionar la seva identitat amb una professió.
Cal recordar que en els nivells neurològics se’ns parla que la identitat està uns quants esglaons per sobre de la conducta, o dit d’altra manera, que encara que exerceixi una posició de molta rellevància en una multinacional molt important jo continuaré sent molt més que no pas un simple càrrec que pot desaparèixer de la nit al dia.
Cal que tinguem molt clar que no som el que fem, i molt menys el que tenim. Ens passem mitja vida pedalant per tenir una bona professió, un reconeixement social o uns béns materials pensant que això és el que ens defineix i ho vinculem amb la nostra identitat, però cal ser honestos amb nosaltres mateixos: som molt més que tot això. Què passa si perdem la feina, el reconeixement o les nostres preuades possessions? Deixem de ser?
Quan som capaços de diferenciar el que fem del que som apareix la pregunta realment important i que pocs de nosaltres ens plantegem seriosament: quin és realment el nostre propòsit de vida? Més enllà de tenir una família, una casa o sentir-nos acceptats pel nostre entorn social, cal aprofundir una mica més i esbrinar què és realment el que ens mou més enllà de tots aquests aspectes mundans.
En fer-nos conscients que tenim aquesta mancança és fàcil que tinguem la necessitat de trobar una resposta de forma urgent i comencem a racionalitzar diferents opcions, però cal saber que el nostre hemisferi cerebral esquerre no ens la podrà proporcionar. Aquesta part del nostre cervell és excepcional calculant, raonant i ordenant conceptes, però en cap cas accedeix a la nostra essència que és on guardem la resposta.
Si el que volem és identificar el nostre propòsit de vida el primer que ens cal és deixar de buscar, activar les nostres antenes i potenciar el nostre hemisferi dret. Quan ens hi posem a disposició i connectem amb la nostra part més intuïtiva i creativa és possible que en el moment més inesperat aparegui un senyal en forma de sensació que reconeixerem de seguida. En aquest punt donem per vàlid el que ens hagi arribat, sense judicis, sense valorar si és una gran obra o un propòsit aparentment humil. El que veritablement compta és que és nostre, únic i que a més a més, a partir d’aquest instant ens guiarà i acompanyarà la resta de la nostra existència.
