Farem èmfasi en un dels errors més estesos entre els parlants, sobretot en un registre més o menys formal. Es tracta dels adjectius propi i mateix.
Aquests dos adjectius, quan els utilitzem amb un ús emfàtic, és a dir, per remarcar-ne la importància que els hi volem donar, de tan pròxims a vegades es confonen.
Propi posa més èmfasi en la possessió (ho ha vist amb els seus propis ulls) mentre que l’adjectiu mateix l’utilitzem correctament amb un ús emfàtic quan cridem l’atenció sobre el fet que és precisament tal persona o cosa, i no cap altra, a qui o què ens referim.
És en aquest cas, i només si l’adjectiu va entre l’article i el nom, que molts fan un ús de propi que la norma veu impropi i condemna.
L’ús erroni del propi se’ns encomana del castellà, que modernament fa servir i admet propio, al costat de mismo, per emfatitzar la identitat (per exemple, ni el propio ministro se lo cree).
En aquests contextos, doncs, cal substituir l’adjectiu propi per mateix.
Així, tant podem posar l’adjectiu a davant (el mateix president ho va dir, el mateix PP) com posposar mateix al substantiu, que fins i tot és més recomanable, més clar (ho va dir el president mateix…, el PP mateix).
D’altra banda, és adequat utilitzar propi quan hi ha la idea de pertinença, de propietat. (la seva pròpia filla, els seus propis proveïdors…). Escoltem-ne alguns exemples més:
Tall 2 (el seu propi sistema) (el seu propi cos)
Una altra qüestió relacionada amb aquest tema és l’ús incorrecte de mateix, mateixa, mateixos, mateixes per reemplaçar un element expressat anteriorment. És a dir, en català no poden fer de pronom. En general els pronoms hi i en fan aquesta funció.
.
