Deixar per demà el que puguis fer avui, això és la procrastinació. Com més esperem a engegar una tasca, aquesta es torna més feixuga i més fàcil ens resulta trobar una excusa per no dur-la a terme. Si ens parem a pensar un moment i som honestos amb nosaltres mateixos és molt possible que recordem unes quantes feines en les quals estem procrastinant des de fa dies, setmanes o fins i tot mesos. No cal preocupar-se però, ja que de petits pecats en tenim tots i podríem arribar a la conclusió que en la mesura adequada aquest fet ens recorda que som humans i que, per tant, tots tenim les nostres debilitats.
En tot cas, el que sí que ens hauria de cridar l’atenció és quan posposem les coses de forma sistemàtica justificant les causes i atribuint-les a un factor extern que s’escapa al nostre control. Tant se val si ens genera estrès o perjudica algú altre, sempre hi ha un agafador que ens allibera de la nostra responsabilitat i acaba abocant a l’exterior totes les culpes.
D’alguna estranya manera, si abaixem la guàrdia, podem acabar sent els protagonistes d’una pel·lícula viscuda com si fos real i en la qual estem atrapats en un laberint. Només si som capaços de dissociar-nos i convertir-nos en espectadors, encara que només sigui per uns instants, podrem veure que tot plegat és una interpretació que no hem de confondre amb la realitat i que cal reescriure si volem avançar.
Si com a espectadors de la nostra pròpia conducta no ens fa el pes el que veiem pot ser l’hora de ser una mica més autocrítics i passar a l’acció. Jo particularment, tendeixo a col·locar les tasques més angunioses al principi de la llista diària de feines pendents. En PNL es recomana visionar mentalment la tasca com a acabada, ja que si la imatge que ens ve és la de la feina quan s’està duent a terme ens pot perpetuar en la procrastinació. També podem identificar la intenció positiva que té no dur a terme una determinada labor i plantejar-nos de separar-la de la tasca en si. Per exemple: “si no aprenc unes determinades coses això em permetrà no haver de fer-les”. Si analitzo de forma aïllada quin sentit té no aprendre coses m’adono que no en té cap. Per tant, hauria de separar el fet de formar-me de l’acte de fer coses i així m’adonaria que aprendre pot ser positiu per a mi.
Cal arremangar-se i no permetre que la procrastinació convertida en un mal hàbit vagi afegint càrrega damunt nostre cada dia que passa. Siguem flexibles i oberts al canvi. Convertim el nostre diàleg intern que diu: “demà m’hi poso” per un que digui: “ara és el moment idoni”. Sense excuses.
