Dos fets, per començar. El primer: en una ocasió, a un productor li va arribar la maqueta d’un jove de 17 anys, de nom artístic Prince. Absolutament flipat, el productor va dir a la persona que li havia passat la gravació que el cantant era extraordinari, però que la banda que l’acompanyava també eren increïbles, uns fora de sèrie. Quan l’altre li va dir que tots eren en Prince, el productor simplement no s’ho podia creure. El segon fet: Brian Eno, productor de productors, visionari de la música i la cultura i responsable de modelar el so i la carrera de gent com David Bowie, U2, Talking Heads, Ultravox o Devo, ho va tenir molt clar quan li van preguntar qui era el seu productor favorit: “Prince”, va sentenciar. L’Enciclopèdia Britànica qualifica el músic nord-americà com un dels artistes pop més importants de tots els temps, a l’alçada de Michael Jackson i Madonna. El documental Prince: A Purple Reign (Rhodri Huw, 2011) deixa clar per què.
Prince va ser un artista del Renaixement en ple segle XX, un personatge que no només va exercir tots els aspectes de la música com a ofici i indústria, sinó que hi va excel·lir: compositor, productor, enginyer de so, multiinstrumentista, cantant, ballarí, coreògraf, showman, dissenyador i executiu dels àmbits discogràfic i de distribució. Costaria molt trobar algú que hagi tocat tots aquests pals amb tant d’encert. Però no és estrany, tenint en compte el perfil del personatge: un paio amb una incontinència creativa irrefrenable que es va traduir en 37 àlbums d’estudi en 37 anys de carrera; des de la seva mort, el 2016 a causa d’una sobredosi accidental d’un narcòtic, encara se n’han editat uns quants més, i els que vindran.
Però és que, a més, no estem parlant d’un simple tema quantitatiu. Un permanent esperit curiós i àvid de xuclar noves influències (i un talent descomunal, és clar) va fer que, durant molts anys, cada disc de Prince fes avançar una miqueta més la música pop; l’exemple paradigmàtic és el seminal doble àlbum Sign o’ The Times (1988), considerat un dels discos més grans de la música contemporània. Al llarg de la seva trajectòria, l’home va ser capaç d’encapsular audàcia i comercialitat en joies de tres minuts com 1999, Little Red Corvette, Diamonds and Pearls, Kiss, When Doves Cry, Purple Rain (aquesta dura bastant més de tres minuts) o Money Don’t Matter 2 Night, a les quals caldria afegir les que va cedir a d’altres cantants com Nothing Compares 2 U o Manic Monday, que van catapultar les carreres de Sinéad O’Connor i The Bangles, respectivament. Totes elles, clàssics del pop indiscutibles.
En fi, un personatge gegant que cal descobrir encara que sigui per pura curiositat cultural. No cal ni que en sigueu fans; no cal ni que us agradi el funk, ni la música. Oi que tots sabem qui era Napoleó i no ens agrada la guerra? Doncs ja està. Cada generació pot gaudir de molt poques figures de la dimensió de l’artista de Minneapolis. Prince: A Purple Reign és una manera de començar a acostar-s’hi.
