El Primer de Maig arriba aquest any amb el teló de fons d’un creixement desbocat de la inflació (en xifres desconegudes en els últims 40 anys) i els agents socials mostrant una clara distància en els plantejaments: els sindicats insisteixen en la preservació del poder adquisitiu dels salaris i les organitzacions empresarials en el perill que arribar a aquests increments salarials comportaria per a la continuïtat de milers de negocis. El pacte de rendes que reclamen els experts per oferir una via de sortida a un creixement dels preus (en els quals, tot sigui dit, hi han tingut a veure molts factors, entre els quals no es troben precisament els salaris) es perfila, ara mateix, com una opció poc plausible.
Les dades indiquen que la inflació s’ha enfilat fins a gairebé un 10% al març. En canvi, els increments salarials pactats en els convenis aprovats aquest primer trimestre de l’any han tingut un increment mitjà del 2,4%. És cert que encara queden convenis que estan referenciats amb la inflació i que gairebé un milió de treballadors a l’Estat que estan regits per aquests convenis indexats tenen creixements del 5,7%. Però no és una majoria.
Un augment del cost de la vida del 9,8% i un creixement salarial del 2,4% és una diferència que no es donava des de feia dècades. I, per més que els arguments dels representants laborals i dels representants empresarials siguin sòlids, empenyen cap a un conflicte. A Catalunya i a l’Estat espanyol els salaris no són precisament els més elevats i hi ha amplis contingents de treballadors que, tot i tenir feina, no poden afrontar les despeses més bàsiques. Les dades d’Eurostat, tot i que no són gaire recents –de 2019–, sí que aporten llum sobre la dimensió del problema: Espanya figura en les estadístiques en el segon lloc a la Unió Europea en nombre de treballadors pobres (tècnicament, persones que tenen feina efectiva però amb una renda disponible per sota del 60% de la mitjana). Segona posició en treballadors pobres, només per darrere de Romania. L’any 2019 era el 12,7% dels treballadors actius, que vindrien a ser 2,5 milions de persones. La xifra encara es va enfilar més el 2020, l’any de la pandèmia, per arribar a 3,2 milions, en aquest cas segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística. Són treballadors definits tècnicament com a pobres. Però més enllà de la definicions tècniques no costa gens concloure que amb els increments dels preus de productes bàsics portaran a greus dificultats un contingent encara més elevat de persones.
És cert que portar a creixements salarials equivalents a la inflació posa les empreses amb dificultats de viabilitat per, en realitat, facilitar que es puguin pagar els preus inflats de productes i serveis, però arribar a una situació d’empat només afavoreix mantenir l’escalada de preu. Però l’escassa disposició negociadora que mostrava la setmana passada a Barcelona el president de la patronal CEOE, Antonio Garamendi, sobre la possibilitat d’indexar els salaris a l’IPC, comporta un risc d’incrementar la conflictivitat laboral. Un extrem que tampoc és gaire favorable en el context econòmic actual per a les empreses.
El plantejament que estan fent els sindicats no comportaria que el creixement dels salaris fos equivalent al de la inflació de cop, sinó que estan disposats que hi hagi increments diferits que permetin l’equiparació en un termini de tres anys. Les empreses podrien, així, anar modulant l’impacte dels increments salarials. Els sindicats també es mostren escèptics sobre els termes del pacte de rendes del qual s’ha fet ressò el mateix govern (que implicaria una cessió per part dels empresaris, amb una reducció dels beneficis, i dels treballadors, amb una menor exigència de creixements salarials, amb la garantia del govern que algunes mesures de protecció per a les famílies més vulnerables). De moment, més enllà dels titulars que tan agraden a la presidència del govern espanyol, no hi ha hagut concrecions sobre aquesta matèria tan abstracta.
Davant els avenços més aviat poc constatables de la negociació col·lectiva, quedarien les solucions individuals. Però en aquest terreny, convé tenir present que aquesta no és la solució més habitual en aquest entorn geogràfic. Un estudi difós per l’agència Bloomberg conclou que Espanya és l’estat europeu on els seus treballadors tenen menys predisposició a demanar un augment de sou; només són un de cada cinc treballadors. L’estudi esmenta les causes per les quals els treballadors argumenten que no demanen l’augment, i la més esmentada és que no veuen l’oportunitat que els empresaris pels quals treballen els el concedeixin. Per aquest camí, tampoc no és previsible que es redueixi la distància entre el creixement dels preus i els dels salaris.
En els comunicats mèdics dels equips de futbol s’ha posat de moda una expressió sobre el temps de baixa dels futbolistes que, de fet, no diu res: “L’evolució de la lesió determinarà la durada de la baixa”. En l’actual context econòmic, també s’ha d’optar per expressions que diuen poc, perquè no ni ha cap bola de vidre capaç d’il·luminar sobre com evolucionaran els preus els propers mesos. La bona notícia que s’espera és que l’índex de preus de consum es moderi i que es puguin pactar alces salarials més generoses que les actuals. Però el més probable és que els treballadors hagin d’assumir que no recuperaran tot el poder adquisitiu. Si els empresaris estan disposats a assumir també que hauran d’ajustar els beneficis i el govern que haurà d’ajudar els treballadors que caiguin en risc d’exclusió, potser s’arriba a un punt en què la conflictivitat es moderi. En cas contrari, el conflicte pot estar servit.
