El greuge econòmic ha estat durant molts anys un dels motors de creixement d’una desafecció catalana respecte a l’Estat espanyol. El greuge s’expressava en el passat amb la impossibilitat de gestionar determinades infraestructures, com l’aeroport, o d’accedir a la gestió de Rodalies, o d’obtenir, via pressupostos, unes inversions que fossin proporcionals al que representa Catalunya en pes de PIB o, almenys, en pes de població sobre el total espanyol. Queden lluny els temps de disposicions addicionals de l’estatut que semblaven blindar, almenys, aquest últim factor, el d’unes inversions equivalents al que representa Catalunya en el context espanyol.
Òbviament, aquest no ha estat l’únic factor que ha allunyat una porció molt significativa, segurament majoritària, de la pertinença a Espanya. Però sí que es tractaria d’un factor amb opcions de corregir-se per seduir sectors que, més enllà de les conviccions polítiques, veuen que en el pla econòmic l’Estat no és un aliat per al bon desenvolupament del que havia estat el gran motor abans que legions de personalitats engominades s’alcessin amb el principal protagonisme empresarial de l’Estat. Lamentablement, la classe empresarial que ha emergit a Espanya està més pendent del BOE que del mercat.
Arriben les setmanes de negociació dels pressupostos generals de l’Estat i reapareix la cantarella de les inversions en funció de la població o del PIB. Reapareix corregida i augmentada. No només no s’arriben a uns pesos inversors que s’haurien hagut de complir per llei sinó que es reinterpreta el vell axioma que el paper ho aguanta tot. Ara, potser, no és el paper. El que ho aguanta tot és l’Excel. No es compleix que Catalunya rebi el que equivaldria, almenys, al seu pes en població, el 16% del total del que s’anomena inversions territorialitzables. És que entre allò que es pressuposta i allò que s’executa hi ha un abisme.
Un dels casos més emblemàtics és el de Rodalies. Les pluges de milions d’inversió que governs de diferent color polític han promès a Catalunya s’han convertit en pluges d’anuncis. Per citar un cas proper, el desdoblament de la línia R3. A les pàgines d’EL 9 NOU, el d’Osona i el del Vallès Oriental –i en les d’altres diaris–, han aparegut referències al desdoblament des de fa una pila d’anys. Tanta pila d’anys com les notícies sobre retards en el servei que, en el fons, també tenen un efecte econòmic en forma d’hores de feina perdudes. Rodalies, carreteres, estacions del tren d’alta velocitat. Els exemples van per territoris.
Tot plegat és el resultat que les inversions han estat per sota del que, legítimament, es reivindica però, sobretot, que allò que es pressuposta no s’executa. Aquí hi ha la variació sobre la cançó de l’enfadós de les inversions de l’Estat a Catalunya. Fins ara, es mirava el que es pressupostava, però el greuge va més enllà. Es pressuposta poc i s’executa menys. Segons dades de la intervenció de l’Estat i del Departament d’Economia de la Generalitat que cita TV3, en els últims cinc anys amb registres disponibles, l’execució pressupostària a Catalunya va ser del 70% (2015), 56% (2016), 81% (2017) i 57% (1018). Aquest 2021, amb dades fins al juny, s’havia executat un 13% del pressupost d’inversions previst a Catalunya. Tot i que els comptes són provisionals i no abracen l’any sencer, tot apunta que s’estarà lluny de confirmar que els fons estatals previstos arribin en la seva totalitat. La falca sagnant d’aquesta anàlisi és que a la Comunitat de Madrid s’han acabat executant més inversions que les que estaven pressupostades en tots els anys analitzats, tret d’aquest 2021 (en què al juny ja hi havia executat un 41%).
Quan la ministra del ram, María Jesús Montero, va exposar les línies mestres d’un pressupost encara negociable, i va avançar que a Catalunya li pertocaria un 17,2% de la inversió territorialitzable, es van sentir tota mena de veus (sobretot la d’Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid) denunciant que s’està privilegiant els catalans. És més fàcil fer córrer una mentida populista que una veritat contrastada, però val la pena intentar enfrontar les falsedats. La Cambra de Comerç va emetre fa uns dies un informe en què denunciava que, de nou, els pressupostos estan per sota del que representa Catalunya en pes de PIB (1,8 punts percentuals per sota, per ser exactes) i insistia que la mitjana d’execució del pressupost en els últims set anys ha estat del 67,4%. Per tant, si ja es pressuposta per sota del que es representa per PIB, i no s’executa el que es pressuposta, el que realment s’acaba invertint es queda a un abisme del pes econòmic català. Si un de cada tres euros previstos queda sense invertir, ja no s’arriba al 17% de la inversió regionalitzable. En els últims anys, la mitjana és d’un 11%. Ja no són 1,8 punts percentuals de diferència, en són vuit. Segons la Cambra de Comerç, aquesta diferència ha deixat sense invertir a Catalunya 3.616 milions d’euros entre 2015 i 2020.
Si, com diu l’anàlisi econòmica clàssica, les inversions en infraestructures són necessàries per a l’evolució econòmica d’un territori, Catalunya juga la partida amb les pitjors cartes i això abona el greuge que està al darrere de moltes manifestacions polítiques de desafecció amb l’Estat. A aquestes alçades tapar l’escletxa entre una gran quantitat de catalans i l’Estat espanyol no deu ser només una qüestió de diners, però seria raonable que l’Estat veiés que les inversions que es deixen de fer a Catalunya també li juguen en contra, perquè impedeixen generar més valor afegit i crear llocs de treball.
