La gent estem carregats de falòrnies. I ho dic amb coneixement de causa, perquè tinc un amic que habita dins el meu mateix cos que, entre prejudicis, manies, equívocs i rancúnies, acabaria amb més de la meitat de la població i encara li’n sobraria un noranta-nou per cent més. Amb els anys li he anat explicant que en realitat no val la pena que algú ens caigui més bé o més malament perquè tingui una ideologia similar a la nostra, o bé perquè sigui del mateix club de futbol, o ni tan sols perquè tingui més o menys cabells a sobre del cap. Suposo que de mica en mica m’anirà fent cas, i accedirà a socialitzar amb altres persones per l’empatia i el tracte que en rebi, més que no pas per detalls que en definitiva només tenen la importància que el nostre termòmetre d’irritabilitat vol donar-los.
Si hagués fet massa cas de la contracoberta del llibre Niño A (Sajalín) mai de la vida l’hauria llegit. El seu autor, l’anglès Jonathan Trigell, viu des de fa temps a Chamonix, on exerceix, a banda de periodista, com a professor d’esquí. En aquest punt, al meu detector de collonades ja li van saltar totes les alarmes, com si hi hagués cap impediment perquè un aficionat a l’esquí tingui la capacitat de ser alhora un excel·lent escriptor. Els estereotips que aplico sovint a aquest esport estan relacionats amb colors de roba estridents, cares rogenques amb els ulls perfilats de blanc per l’ús de les ulleres, i sobretot un interès nul per cap creativitat que no sigui traçar ratlles paral·leles sobre la neu a velocitats que no tinc cap mena d’intenció d’imitar. Doncs els estereotips em van tornar a fallar.
L’única obra que ha publicat Sajalín de Trigell és una excepcional narració, on un jove Jack, de 24 anys, surt del captiveri al qual havia estat condemnat des que de petit va cometre un assassinat. Inspirat pel cas del crim del petit James Bulger que dos preadolescents van perpetrar el febrer de 1993, el llibre indaga no només en l’encaix social d’un assassí després de ser alliberat. També ho fa en l’acarnissament que els tabloides britànics exerceixen sobre un individu del qual només el seu tutor coneix la nova identitat que ha triat per viure a Manchester, lluny dels seus orígens. Parla en definitiva de prejudicis i de rancúnies, però en aquest cas col·lectius, i ens posa a tots plegats davant d’un mirall que ni a mi ni a aquell rarot de qui us parlava a l’inici de l’article no sé ben bé quina imatge ens retornaria.
