A la vida hi ha moments per reflexionar i per parlar i també n’hi ha d’altres per actuar. Ara toca actuar.
Normalment en aquesta secció escrivim sobre aspectes relacionats amb la programació neurolingüística, l’atenció plena, el coaching i tot un ampli ventall d’experiències viscudes que poden ser útils per a aquelles persones que hi ressonin. A aquestes persones els diria que ara és un bon moment per adonar-se de si tot el que han recollit són capaces de portar-ho a la pràctica o simplement s’han quedat amb la part teòrica. Crec que ara és l’hora de tancar els llibres i entrar a la sala d’exàmens.
Estic convençut que aquest bufarut que ens arrossega acabarà passant, però com tots els bufaruts, i per molt que reconstruïm les estructures malmeses, ens deixarà un paisatge diferent del que hem conegut abans que arribés. En aquest nou escenari futur, que ningú amb dos dits de front es pot atrevir a definir, no sabem què ens trobarem. Potser la vacuna arribarà abans del que ens pensem o també hi ha la possibilitat que hàgim de treballar molts més aspectes que no pas els efectes del virus. No oblidem que quan som dins la tempesta és difícil tenir una perspectiva àmplia de tota la situació però recordem que sempre sol aparèixer una via que ens permet trobar la llum al final del túnel.
En qualsevol cas, no cal esperar que aquesta amenaça passi a la història, la nostra feina pot començar ara mateix. Al marge de tot el personal sanitari, assistencial i persones que estan en primera línia, cal que el conjunt de la societat sàpiga entendre que quan passi la tempesta encara quedarà molta feina pel davant i que tots som responsables de la nostra part. Així que ens toca posar-nos deures i cada vegada que no ens agradi el que veiem a fora repassar si nosaltres som les víctimes o els causants.
Jo, en la meva llista particular, hi anoto: més empatia cap als que m’ajuden i cap als que no m’ajuden. Recordar-me dels que pateixen i dels que ningú en parla però que també pateixen. Cooperar des de la visibilitat i des de la invisibilitat. Errar, estar enfadat o trist i recordar que això també em fa humà. Somriure i contagiar el somriure. Donar les gràcies als que m’ajuden i als que no m’ajuden. Compartir els bons moments i els mals moments. Rectificar les vegades que faci falta. Repassar aquesta llista i afegir-hi tot el que correspongui.
Ja sé que aquesta relació de deures pot semblar naïf però la gràcia és que cadascú que ho senti s’escrigui la seva pròpia. O potser vaig errat i és millor quedar-se assegut al sofà i esperar a veure què passa?
