El gener és un mes de poca feina al camp i molta feina al cap, s’ha d’organitzar l’any i s’han d’establir els objectius de la temporada. Una de les úniques feines a fer és la poda, l’operació que consisteix a tallar i treure les branques per deixar la planta en les millors condicions de fructificació, com també per donar-li una forma determinada. Per tant, el podador determinarà el desenvolupament del fruiter. Però quan tinc clar el concepte sempre em ve la mateixa pregunta: És essencial la poda? Ja que en moltes ocasions simplement ho fem perquè és hivern, i no tenim res més per distreure’ns ni per fer al tros. Quan podem només perquè toca fer-ho, sense cap mena de criteri, la planta acabarà emmalaltint i potser arribarà a fer-nos nosa i qualsevol excusa serà bona per tallar-la, i això sense que hi hagi cap autocrítica en la gestió.
Així, la resposta a la pregunta només pot ser una: tot depèn de l’objectiu. És a dir, deixar una pomera del costat del camí al seu propi criteri farà que centenars de pometes beneficiïn a tots els caminants. Com també és necessari podar les plantades en un camp, per obtenir unes pomes grans i carnoses que tenen bon mercat i així donen feina a molt temporers que no tenen terra permanent on poder treballar.
En definitiva, tot implica fixar la meta. L’aplicació pràctica del propòsit ha de ser extremadament simple, encara que inequívoca, perquè els mitjans tinguin un sentit clar i gens dubtós, a més de tenir clar que tot opera en un marc més general encara que l’aplicació pràctica sigui específica. Dit d’una altra manera, poda l’arbre amb un propòsit productiu tenint en compte que el resultat final depèn en gran part de les condicions meteorològiques. Tot i dependre de coses externes és essencial utilitzar el convenciment a l’hora de tallar cada branca com en cada situació concreta de la vida. I en cas de no saber què fer, preguntar-se: quin propòsit té aquesta situació? On he decidit arribar?
L’objectiu s’ha de definir al principi i així fixar el resultat, tot i que per norma general deixem que la situació es converteixi en el que determina el resultat, que pot ser qualsevol cosa i que de normal comporta un desequilibri. Si seguim amb la metàfora de la poda, volem modificar l’estructura del fruiter un cop ja ha crescut per collir les pomes de dalt de tot, quan el més normal és fer servir una escala per arribar-hi. És necessari establir un propòsit per harmonitzar els mitjans que simplement permeten percebre la situació com un mitjà més per assolir el propòsit. Si la situació s’usa a favor del seny, sorgeix l’alegria interior, tenint en compte que la veritat ve pel seu propi peu, i si un experimenta pau és que hi ha seny en les seves accions sobre cada situació. Tenir la veritat com a propòsit demana fe, que està implícita en l’acceptació de la teva meta.
