La taxa d’estalvis toca mínims a l’Estat espanyol i aquesta no és la millor de les perspectives. Ja en els mesos previs, la Comissió Nacional del Mercat de Valors havia conclòs que a Espanya s’estalviava poc i malament i, ara, les dades de l’Institut Nacional d’Estadística venen a reforçar aquesta conclusió. El 2018, la taxa d’estalvis a l’Estat havia baixat, per primera vegada des que hi ha registres, del 5% de la renda disponible. És a dir, de tots els ingressos de les llars, un cop deduïts els impostos i les cotitzacions socials, el 95% es destina a despeses diverses i només queda per estalviar un 5%.
De tot plegat en quedaria una bona notícia: suposadament, s’estalvia menys en èpoques d’expansió econòmica. Així ho vindria a corroborar la sèrie històrica, que situa l’anterior punt més baix en taxa d’estalvis l’any 2007 que, per fer memòria, marca el punt més alt del cicle expansiu previ a la punxada de la bombolla immobiliària. En canvi, els màxims es van marcar els anys 2009, en un primer període clar de recessió econòmica, i el 2011, quan es va produir un rebrot de la crisi.
Un dels problemes del cicle actual és que no es pot dir que s’estigui en un període de clara expansió. Malgrat que els grans indicadors assenyalen que es produeix un creixement econòmic superior a la mitjana europea, els primers símptomes d’esgotament d’aquest cicle expansiu ja es van començar a notar, precisament, l’any passat. El cicle econòmic és menys alegre i, en canvi, els ciutadans tendeixen a estalviar menys i a fer-ho, de nou, a causa d’inversions que incideixen poc en els àmbits més productius.
L’ortodòxia econòmica indicaria que en cicles expansius, les expectatives optimistes condueixen a avançar les decisions de consum, mentre que en cicles recessius es tendeix a la prudència en la despesa. Però els temps actuals han dinamitat l’ortodòxia econòmica i les dades comparades per països permeten concloure que hi ha una relació proporcional entre el desenvolupament econòmic i la taxa d’estalvi. Els països més rics (Suècia, Alemanya o França) tenen taxes d’estalvis per sobre del 10%: un 19% Suècia, un 17% Alemanya, un 14% França…). A l’altra banda, les taxes d’estalvis més baixes es donen en països com Xipre, Letònia, Lituània o Polònia.
La nova lògica que es pot deduir d’aquesta realitat és que en els països amb menys pes econòmic, els ciutadans tenen unes despeses en béns de primera necessitat que absorbeixen una part molt rellevant dels seus ingressos. Això és degut a un increment de la renda disponible, el 3,2%, inferior al creixement de la despesa, un 4%. Si no hi ha prou ingressos per cobrir les despeses, cal o bé tirar d’estalvis o bé accedir a finançament exterior, una situació que també reflecteixen les dades: arreu de l’Estat la necessitat de finançar les despeses es va elevar a 14.000 milions d’euros, 10.000 milions més que l’any anterior.
Les taxes d’estalvis en situació de mínims donen peu a poques bones notícies. Quan els ciutadans i les empreses d’un país estalvien poc, significa que estan donant sortida a necessitats a curt termini, però això té la contraprestació que no s’estan conservant recursos per afrontar inversions a llarg termini, que són les que contribueixen a millorar la productivitat, un dels mals que els experts atribueixen a l’economia espanyola. Sense una productivitat en augment, es produeixen més dificultats per incrementar salaris i, d’aquesta manera es tanca un cercle viciós. Sense salaris elevats hi ha més dificultat per estalviar i sense estalvis no hi ha prou inversió per incrementar la productivitat.
Uns estalvis escassos són propis de països més empobrits, per una banda, i envellits, per l’altra. A edats més avançades, la tendència és a consumir més que a estalviar i aquesta és una circumstància que és atribuïble a l’Estat espanyol.
Hi ha encara un aspecte que impulsa més a consumir que a gastar: els tipus d’interès baix que són persistents en l’economia europea. Uns tipus d’interès tan baix contribueixen a incrementar el consum, perquè es pot accedir a finançament més barat, però incentiven poc l’estalvi, perquè està mal retribuït. Una vegada més, la manta no és prou gran per cobrir els peus i el cap al mateix temps.
