La plusvàlua, l’impost municipal que s’aplica en les vendes d’habitatges, ha estat anul·lada 13 dies. És el temps que ha passat entre una sentència del Tribunal Constitucional que invalidava aquest tribut perquè entenia que les fórmules de càlcul podien arribar a ser injustes amb el venedor, i la versió revisitada de l’impost que aquest dilluns va aprovar el Consell de Ministres espanyol. Certament, una celeritat que seria desitjable en tots els àmbits de l’administració, que acostuma a ser molt lenta quan el que està en joc no són els ingressos públics sinó, sovint, els mateixos drets dels ciutadans.
Sota aquesta premissa prèvia, i sense caure en populismes fiscals com els que insistentment arriben des de Madrid –concretament des de la Comunitat de Madrid, que ha suprimit tots els impostos autonòmics com ja es va avançar en aquest mateix espai– és convenient emmarcar aquests canvis, que resulten fonamentals per als ingressos dels ajuntaments, en plena elaboració dels pressupostos de l’any vinent.
Quan es fa la transacció d’un pis, la maquinària de les administracions es greixa per extraure un rèdit de l’operació. En una venda, hi cobra tothom: ja no és només el propietari, sinó que hi ha ingressos per a l’agència immobiliària que ha fet de mitjancera en la transacció, el notari que firma l’escriptura, els bancs que concedeixen hipoteques… I les administracions de tota mena, que cobren un impost per la transmissió de la propietat al comprador, i per l’increment de patrimoni, via impost sobre la renda de les persones físiques, al propietari. En el cas de l’impost de plusvàlua –per ser formals, l’impost sobre l’increment de valor de terrenys de naturalesa urbana– també hi acaba traient un ingrés l’Ajuntament. La premissa de partida és que el sòl sobre el qual s’ha edificat l’habitatge ha anat guanyant valor amb el pas dels anys, de manera que el que es feia fins ara era aplicar una taxa de revalorització que es multiplicava pels anys transcorreguts entre la compra del bé immoble i la seva venda, i aplicar un percentatge sobre el resultat d’aquesta multiplicació.
Generalment, els habitatges es venen a un preu més elevat que el que tenia quan es va comprar, però això és una teoria, sobretot després que el 2008 hi va haver un esclat de bombolla immobiliària que va comportar baixades de preu o, almenys, a estancaments. La plusvàlua no tenia en compte si el venedor hi havia guanyat o no diners –en cas negatiu era una plusvàlua sobre la no plusvàlua–. S’havien arribat a donar també casos extrems en els quals el mateix impost comportava un valor superior al benefici obtingut per la venda. Un cas com aquest és el que va arribar al Tribunal Constitucional, i el que ha acabat per tombar el tribut. De tota manera, l’impost de plusvàlua estava amenaçat des de feia uns anys perquè ja hi havia hagut sentències judicials que es feien ressò d’aquesta disfunció, però ha hagut de ser la sentència del Constitucional que eliminava el tribut definitivament el que hagi posat les piles al govern de torn per canviar les fórmules de càlcul.
A grans trets, el nou impost tindrà dues fórmules per calcular-se i el pagador podrà optar per la que li resulti més beneficiosa. Es partirà del valor cadastral, amb actualitzacions anuals, en el primer dels supòsits o de la diferència entre la compra i la venda. En tot cas, si no hi ha hagut benefici en la transacció, l’impost no es pagarà. Es corregeix aquest defecte i també s’aprofita l’ocasió per introduir el tribut en operacions fetes quan no havia transcorregut un any entre la compra i la venda. Fins ara, aquestes operacions estaven exemptes de l’impost, però donat que era fàcil intuir que aquest tipus d’operacions tenien finalitats especulatives, la modificació de l’impost les ha incloses en els supòsits en els quals s’haurà de fer efectiu el tribut.
En el període breu de menys de dues setmanes, la il·lusió per lliurar-se de pagar l’impost per qui estigués en procés de vendre un habitatge ha quedat en el no-res. Però aquesta breu història té diversos epílegs. El primer és la incongruència de declarar inconstitucional un impost i impedir que els ciutadans que l’havien pagat puguin recuperar els diners. És cert que seria font de problemes importants per als ajuntaments, que cobren aquest tribut en funció d’una llei aprovada fa 17 anys. Però també és cert que amb la problemàtica de les anomenades clàusules terra, les determinacions dels tribunals europeus van acabar donant la raó als ciutadans que van reclamar que se’ls retornessin els diners cobrats de més. Això és susceptible de ser un precedent i algunes organitzacions de consumidors ja estan avançant que, si convé, tornaran a demanar l’empara europeu.
El segon epíleg és el dels ingressos dels ajuntaments. Aquestes administracions són les que acostumen a fer els deures i a tancar els exercicis econòmics sense produir dèficits afegits als comptes públics. És un esforç, perquè són molts els ajuntaments que presten serveis als ciutadans fins i tot per damunt de les seves competències. El cop de suprimir una de les principals fonts d’ingressos era, certament, molt intens (fins a 2.500 milions d’euros). Però el que acaba sent qüestionable és que, sota el pretext de protegir aquests ingressos, es deixi desprotegida una població sotmesa a un impost inconstitucional. Dit en altres paraules, a l’impost li han fet un vestit a mida, però s’ha evitat el debat de fons sobre quines alternatives de finançament serien les més justes. Una altra oportunitat perduda.
