El calendari avança, inexorable. Ha passat gairebé un any i mig des que el llavors, i fins fa ben pocs dies, president del govern Mariano Rajoy va aterrar a Catalunya per anunciar el que llavors es va qualificar com una pluja de milions d’euros invertits en infraestructures. 4.200 milions d’euros fins a 2020. El ritme que marquen els dos pressupostos aprovats des de llavors converteixen aquell anunci en quimèric. Més encara quan el mateix Rajoy ha deixat de ser president del govern i ara n’hi ha un de nou que haurà de defensar uns pressupostos que havia rebutjat només una setmana abans d’accedir al govern. La pluja de milions de Rajoy es va convertir en una pluja d’incompliments. I això que l’anunci tampoc era per tirar coets, perquè semblava una llista de les obres que no s’havien portat a terme fins llavors.
Amb les inversions a Catalunya passa una mica com amb el joc dels disbarats. D’orella a orella el missatge es va distorsionant i el resultat final s’assembla ben poc a l’original. L’any passat, un president va aterrar a Catalunya a anunciar inversions sense precedents (també és cert que en un ambient polític que reclamava picades d’ullet que van arribar tan tard que no van obtenir cap mena de credibilitat), i quan es passa de les paraules que s’endú el vent al paper que tot ho aguanta, ja han caigut uns quants centenars de milions d’euros. Arriben les esmenes i cadascú estira cap al seu cantó, en aquest cas cap al Cantàbric (que s’entengui, cap al País Basc), o cap al sud (que s’entengui, cap a Canàries) i el pes de les inversions per a Catalunya torna a ser inferior al percentatge de població i a l’aportació en PIB. Una altra bugada, un altre llençol perdut. Llavors arriba el moment de l’avaluació –el que s’anomena inversió executada– i ja es veu que la bugada ha centrifugat uns quants centenars de milions d’euros més. Les xifres diuen, per exemple, que el 2015 es va executar un 55% de l’obra projectada a Catalunya, i alguns informes apunten que el 2016, per fer bo l’eslògan que el progrés és bo per avançar, l’execució encara va baixar, fins al 36%. Per ser justos, cal dir que la Cambra de Comerç avalua en més del 75% l’obra pressupostada que es va acabar executant l’any passat.
Sigui com sigui, des de l’anunci fins a la inversió executada, hi ha un clar retrocés i caldrà veure si amb nous inquilins als ministeris i a la Generalitat la tendència variarà. D’entrada, el pressupost que haurà d’executar el nou govern espanyol parteix del mateix paràmetre. Ni disposicions addicionals de l’Estatut, ni principis d’ordinalitat (que vells que sonen aquells conceptes que van fer fortuna quan Antoni Castells era conseller d’Economia), ni promeses oportunistes: el 13% d’inversió que es recull per a Catalunya és inferior al 16% que representa en població i al 19% que representa en PIB.
És probable que el que es podria anomenar desatenció inversora estigui convertint algunes de les grans qüestions d’infraestructres a Catalunya en una cançó enfadosa: l’estació de la Sagrera, els problemes de rodalies, la connexió ferroviària amb l’aeroport, la congestió en les principals vies de comunicació per carretera i, per descomptat, el Corredor Mediterrani. Només és una proposta, però estaria bé conèixer si l’impacte econòmic del retard inqüestionable que acumulen aquestes i altres infraestructures supera el que suposadament ha tingut el debat independentista. Mentre que sobre aquest últim la literatura és infinita i no sempre –per no dir gairebé mai– rigorosa, sobre el primer costa trobar referències, potser sepultades per les muntanyes d’articles sobre els mals de la independència.
Les inversions en infraestructures van tard i, si s’ha de fer cas a les previsions que a principis d’aquest mes feia la Cambra de Comerç, val més que s’hi vaig posant paciència. Diu l’informe que “la capacitat del sector públic per continuar impulsant el creixement econòmic per la via de la inversió serà més limitada que en dècades anteriors”. Per tant, la Cambra proposa que la inversió en infraestructures obeeixi a criteris de rendibilitat social i econòmica (això seria com descobrir que quan plou l’aigua cau en vertical, si no fos perquè l’entitat està advertint que en els anys precedents aquests no han estat els criteris). En la mesura que la Cambra preveu que hi haurà menys recursos públics, apareix una recepta màgica: més col·laboració público-privada (que no es digui que no escombren cap a casa), “pagament per disponibilitat i pagament per ús com a complement a l’execució d’inversions en infraestructures de mobilitat per la via pressupostària ordinària”. La Cambra convida a la població a rascar-se la butxaca si vol millors carreteres o trens. Tot perquè qui havia de fer els deures, no els va fer quan tocava. Tant de bo sigui només una previsió, perquè només falta que es posi de moda el copagament, també en inversions.
