No em creixerà el nas si dic que és el millor Pinocchio que s’ha filmat dels que he vist; des de la versió de Disney (1940) se n’han rodat 28. Sorprèn en primer lloc com de poc literària és la pel·lícula de Matteo Garrone, que deixa de banda les màfies per rodar el millor Roberto Benigni des de La vida és bella.
Aquí la vida és misèria, bruta i insolidària, on viu un fuster afamat que descobreix un tronc amb vida que convertirà en un putxinel·li un nen amb vida pròpia a qui anomena Pinotxo. Fins aquí, amb el nen de fusta coneixent el món, amb massa ràpida assumpció de les funcions humanes, un gran disseny de producció, visualment prodigiós, el film té un to social moral. El guió del conte de Carlo Collodi es torna pla, mostra llargues caminades del ninot, a qui envolta de malvats titelles que són horribles, amb els seus caps banyegats amb antenes. Només se salva la princesa Marine Vatch, que és l’única que el protegeix de les seves immenses desgràcies.
Bella visió del ninot que denunciava la confusió d’un món sumit en la fantasia com a fugida de la realitat. El nen marioneta és nen massa aviat, al mateix temps que desapareix Benigni, essent l’últim pla interessant la cremada dels seus peus.
Dels capítols que segueixen amb fidelitat l’original cal destacar el de la balena, efectista però ja és amb menys producció que la resta. Amb cinc premis Donatello deixa poc temps a l’amor real entre pare i fill, i mostra Geppetto en clara inferioritat sobre els traficants de marionetes, amb la seva espectacular constitució i desenvolupament en la transformació del cavall gos i de la balena que no és precisament Tiburón.
El nen Federico Lelapi, que diu com els que fitxen pel Barça que sempre havia sentit ser Pinotxo, Gigi Proietti, Rocco Papaleo, Gianfranco Gallo i Massimo Ceccherini són alguns dels actors maquillats horrorosament en aquest film.
