Renaldo and Clara és el títol d’una pel·lícula dirigida i protagonitzada per Bob Dylan l’any 78 i d’escassa difusió. La lleidatana Clara Viñals va decidir aprofitar el títol del film per batejar el seu grup (no busqueu cap Renaldo entre els components del grup).
La trajectòria discogràfica de Renaldo & Clara va començar el 2009 amb un EP homònim editat per Quadrant Records, ara gairebé introbable, i que ja assentava la base estilística del grup. El primer llarga durada, Fruits del teu bosc (si es pot qualificar com a tal un disc d’encara no 25 minuts), ja amb Bankrobber, va donar més projecció als lleidatans, i un EP conjunt amb el cantautor Xavier Baró publicat pel Record Store Day de l’any passat completaven fins fa poc la seva discografia.
Fa unes setmanes Viñals i companyia van publicar un nou disc, Els afores. Es fa difícil, escoltant les cançons enganyosament senzilles del grup, no pensar en La Buena Vida i altres estendards del Donosti Sound. Aquest cop, però, la colorista portada ja presagia un petit canvi de registre: s’han accelerat els tempos i la sonoritat s’ha electrificat, aspecte especialment agraït en els directes. Malgrat la veu dolça de Viñals i les ja habituals referències a la natura, també es detecta una subtil mala llet també en les lletres: “Aniré a l’Ajuntament/ per un cop que ho facin bé/ després de lo de Gardeny/ Que no llancin més diners”o “El panorama és trist i són tristes les seves paraules/ El seu parlar em fa pensar en les poques ganes d’escoltar-les” (després de tot, Joan Miquel Oliver va dir de Viñals que si en comptes d’una Telecaster tingués una metralleta faria una escabetxina).
Si abans predominaven les guitarres acústiques, en cançons com “Monument” es deixen entreveure guitarres afropop dignes de Dirty Projectors o Vampire Weekend, i en general els arranjaments tendeixen més al pop que al folk que van abraçar en els seus inicis. Com el seu predecessor, el disc no és generós en minutatge, però hi ha prou profusió de ganxos i detalls que fan que les successives escoltes ofereixin recompenses sucoses.
La salut del pop-rock català actual tothom la mesura a la seva manera depenent dels seus referents i del pes de la nostàlgia que cadascú es permeti. No es pot negar, però, que arreu del país han sorgit propostes notables. Casos com el dels mateixos Renaldo & Clara o El Petit de Cal Eril han portat la mirada cap a ponent de la mateixa manera que en un passat no gaire llunyà Antònia Font ho van fer cap a ses illes. La diversitat d’accents i visions només pot ser una bona notícia, i encara més si és amb projectes tan personals, creatius i brillants com aquest.
