A ‘L’il·lusionista’ podem dir que fas de mag? Faig de mag. La meva il·lusió és fer un espectacle de màgia professional i que la gent se’l prengui seriosament.
La màgia, tot i així, és un pretext per parlar d’altres coses. És l’excusa argumental per parlar de tot i fer humor. És el context que hem escollit per explicar una història, sempre ens agrada que la gent marxi del teatre diferent de com ha entrat.
Tenies experiència en la màgia? No, gens ni mica. Tampoc és una cosa que m’agradava molt de petit, però fa anys que persegueixo de la màgia que aconsegueixen els espectacles de màgia, que com a espectador és una sensació de passar-ho bé i qüestionar-se com ho fan, en el mateix temps. Fa temps que ho perseguim amb l’humor, i volem que mentre l’espectador estar rient també pugui qüestionar-se que està passant sobre l’escenari.
Hi ha hagut, per tant, un cert aprenentatge… Amb en Sanyes, que és un mag de la Garrotxa. Ens vam passar tot l’estiu practicant habilitat amb les mans, les cartes i alguns trucs que apareixen en l’espectacle. Conduint, mentre anava de bolos amb una mà practicava, però només m’han arribat multes del nou radar de tram de la C-17. Moltes hores i il·lusió perquè l’espectacle va d’això, que la gent ens deixem il·lusionar. Ara està mal vist, perquè a Catalunya, el 2017 ens vam il·lusionar amb una cosa i al final ens vam endur l’hòstia, i ara el que s’il·lusiona per alguna cosa se’l tracta d’ignorant, perquè la il·lusió és el motor que mou a les persones, almenys en el meu cas.
Què t’il·lusiona? Començar projectes, tirar coses endavant, intentar transmetre a les generacions que pugen un amor cap a la cultura, cap a les coses que vagin més enllà de jugar a la Play i veure l’Ibai Llanos. Intentar desperta’ls-hi un cuquet d’interès cultures. Al ‘Búnquer’, una de les coses que em sento molt orgullós és quan ens venen oients de 10 o 12 anys i et diuen que estan enganxats al programa, perquè no penses que puguin estar escoltant biografies de personatges històrics.
Ets militant amb la llengua catalana… No hi ha cap altra manera d’afrontar-la que no sigui amb militància. Estem intentant fer veure als joves que el català també pot ser una llengua igual de vàlida que el castellà. Estic estudiant italià, perquè tothom està estudiant anglès.
Tornant amb ‘L’il·lusionista’, hi vols fer una reflexió sobre l’ego, de l’artista o de les persones en general? Tinc un ajudant, com tots els mags. És de Sant Feliu Sasserra, l’Àngela Coma, que és actriu, que em va desaparèixer en un dels assaigs amb un truc i no l’he pogut fer aparèixer mai més, però hi és. Durant l’espectacle hi ha una lluita entre ella i jo, entre les dues figures i els dos rols, en una lluita d’egos i tastar el poder que tenim la gent que estem a sobre un escenari i podem controlar els riures de la gent.
Et sents poderós a sobre l’escenari? Segurament s’hi sent més l’Amancio Ortega, de poderós, però té un encant que és fer riure a la gent quan jo vulgui.
El públic sempre riu quan tu vols? Generalment sí. Quan creem un espectacle ens n’assegurem molt i hi treballem molt. No sortim a provar de veure què passa.
Com es treballa l’humor? És complicat. És un ofici com un altre, com més hores t’hi passes més bé et surt. En els assaigs i el procés creatiu necessita públic, i fem una prova amb 30 o 40 persones, i és perquè l’espectacle agafi un ritme natural amb el riure de la gent, perquè si no quan estàs amb en Joan Roura que és qui ha dirigit l’espectacle, sense omplir-ho dels riures, agafa ritmes que no són els naturals.
En Joan Roura t’ha dirigit en tots els projectes teatrals que has creat des de l’any 2009. Gairebé tots, perquè el primer el va fer en Xevi Boada. La resta els ha dirigit tots ell.
Feu un bon tàndem. Sembla que sí, amb en Joan ens entenem molt bé. Sempre he defensat que és dels millors a Catalunya en la creació d’espectacles des de 0. Té una capacitat de visió i posada en escena molt bona, i sempre necessites algú a l’altra banda que et proposi coses, perquè si no no hi arribaries per tu sol.
‘L’Il·lusionista’ arriba en el Teatre Borràs, després de la seva estrena a Osona. Sí, és una qüestió de militància i per descentralitzar la indústria audiovisual i cultural de Barcelona, en la mesura que podem, i donar l’oportunitat de professionals que es dediquen en el sector de no haver de desplaçar-se a Barcelona per treballar. És molt més fàcil, econòmic i còmode treballar fora de Barcelona. És també una qüestió d’ètica personal per la gent que va apostar per mi quan no hi havia tanta demanda de públic, ni gent que vingués al teatre a veure’m, i ara que sabem que vendrem totes les entrades i continuem anant.
Ha tingut bona rebuda? Sí, vam omplir a Calldetenes i Torelló. La següent setmana vam omplir el Municipal de Girona. A Igualada també va estar ple. Són molts anys de crear públic i fer espectacles, a més dels fenòmens de ‘Bricoheroes’ o ‘El búnquer’.
Com es presenten les tres setmanes de funcions al Borràs? Espero que bé, i mai et pots relaxar en el món del teatre. Mediàticament, tinc la sort que puc arribar a tot arreu i explicar-ho, però és molt complicat portar la gent al teatre, i després de la pandèmia continua costant. Un dels meus objectius és apropar gent al teatre i aprofitant la vessant mediàtica, si hi ha gent que descobreix aquest món i s’acaba aficionant, tot això que tenim guanyat.
Per què creus que costa recuperar el públic al teatre? És una qüestió sanitària, o no només? S’han ajuntat diferents factors. Hi ha un grup d’edat que encara els hi fa por tancar-se en un local amb molta gent, i culturalment hi ha un problema perquè hi ha poc interès. La tendència és aborregar el personal i ens interessa que els joves estiguin enganxats al mòbil.
Què passarà després de les funcions a Barcelona? Tinc una vida personal, i el desembre me l’he guardat una mica per estar més tranquil. Necessito temps per recuperar-me perquè baixar de dijous a diumenge cada nit, sense deixar de fer ‘El búnquer’ i és complicat. No descarto tornar-hi el 2023, però després d’aquestes 3 setmanes pararem.
“Tinc la sensació que els meus avis eren més trencadors que les noves generacions”
Quins són els límits de l’humor? És molt difícil de definir. L’humor ha d’anar per altres camins que els de la societat. M’espanta una mica, que la gent més jove es pensa que són molt transgressors, però tinc la sensació que els meus avis eren més trencadors. És molt sa poder riure’s d’un mateix i de tothom. I, és primordial que puguem riure’ns de la hipocresia de defensar el què és políticament correcta.
Amb la teva parella teniu l’explotació ‘Les cabres d’en Peyu’. Heu guanyat el premi de votació popular ‘Food Film Menu 2022’. Què suposa? Ens va venir de rebot. És un dels vídeos que es van fer des de la campanya ‘Benvinguts a pagès’ per incentivar a la gent que visités les explotacions. Nosaltres quan construïm el corral, ho fem des de 0 per obrir-ho al públic i acostar el sector primari a la gent. El vídeo el vam presentar en el certamen i en va sortir guanyador, perquè nosaltres estem molt contents de la feina que fan la meva xicota i la seva sòcia, la Xen, és prou invisible com ho és tota la del sector primari que sembla que no ho recordi ningú i falti menjar. Qualsevol premi és benvingut per celebrar i reconèixer la feina del sector primari.
Quin és el teu paper a l’explotació? És la feina de la meva xicota i per mi, és el meu hobbie. Hi vaig sempre que puc perquè és la meva manera de desconnectar i necessito fer una feina normal, que en dic jo, i ho faig per recordar que soc una persona normal. Faig les tasques que siguin necessàries, i els caps de setmana si no tinc teatre i fem visites, en alguna hi soc. Hauríem de reivindicar el sector primari. Ara hi ha un problema, i és la pluja i la falta de menjar que tenen els animals, però com això encara no arriba en els supermercats no preocupa a ningú.
