No cal repetir una mentida mil vegades per donar la percepció que són certes. N’hi ha prou de dir-les amb expressió segura i no donar oportunitat a l’interlocutor a contrastar-ne les dades. També és cert que si es van reiterant, queden en l’imaginari, així que no és sobrer que algunes d’aquestes mentides, petites i grans, passin per la màquina de la veritat de les dades.
Aquesta introducció ve a tomb de la màquina de falsedats que acostuma a ser una ultradreta crescuda a les urnes. Han conjugat el verb mentir en tots els temps verbals possibles, però avui mirarem de centrar-nos en un aspecte de la mentida, el dels efectes econòmics de la immigració, que ha estat un dels cavalls sobre els quals han articulat el seu discurs apocalíptic.
S’ha estès la falsedat que la immigració acaba comportant un saldo econòmic negatiu per a l’Estat. Aquest titular de traçat gruixut i marc fi pot tenir un efecte devastador si no es contrasta amb informes més rigorosos que els simples missatges virals de whatsapp. Aquest mateix any, el Consell Econòmic i Social (CES) va reflexionar en un ampli informe sobre les diferents variables de la immigració i, pel que fa a l’impacte econòmic, assenyala que va ser precisament la immigració un dels factors clau de l’expansió econòmica viscuda durant bona part de la primera dècada d’aquest segle. La immigració va incrementar notablement la població activa, i ho va fer especialment en una porció d’ocupació extensiva en mà d’obra, molt alineada amb el que va motivar l’expansió d’aquells anys: l’hostaleria, la construcció, l’agricultura i el servei domèstic van poder créixer perquè hi havia immigrants disposats a exercir aquestes tasques. És una premissa falsa que els immigrants estiguin prenent la feina als ja residents. Eixamplen el mercat de treball. En els anys de l’expansió econòmica, la població va augmentar en un 16%, empesa particularment per persones en edat de treballar. L’ocupació es va incrementar en un 34%. L’informe del CES remarca la influència que va tenir la immigració en el creixement de l’ocupació femenina. Van ser els immigrants els que van assumir la cura dels nens o la dels avis, que pesava sobretot en els àmbits femenins, perquè les dones tinguessin noves oportunitats laborals.
Encara hi ha, en aquest sentit, un altre informe, de Citigroup, que assenyala que les economies del sud d’Europa, on no cal saber gaire geografia per col·locar l’Estat espanyol i també Catalunya, haurien crescut entre un 20% i un 30% en el període comprès entre 1990 i 2015, menys en els anys de l’expansió si no haguessin tingut immigrants. No hi ha estudis sobre l’impacte directe en termes de PIB, tot i que les estimacions apunten que l’expansió demogràfica dels primers anys de la dècada passada tenia un impacte d’1,1 punts de PIB anuals.
Engrandir el mercat de treball, per més que les feines que assumeixen els immigrants tinguin remuneracions menors, és també una contribució fonamental per al manteniment del sistema de pensions. Amb una població autòctona que té menys fills, una situació que té causes ben diverses entre les quals no són gens menyspreables els escassos incentius de les polítiques públiques, l’arribada d’immigració en edat laboral activa contribueix a generar ingressos a la caixa de la Seguretat Social que paga les pensions actuals i, en principi, haurà de pagar les futures.
Els informes acurats desmenteixen que la immigració freni el desenvolupament laboral dels natius i això genera un efecte positiu en la balança dels ingressos generals de l’economia. Però aquest primer desmentiment de les premisses falses que recolzen el discurs de l’extrema dreta tindria una contrapartida si la despesa que genera l’arribada d’immigrants fos més elevada que l’aportació que se’n deriva. La maquinària de propaganda poc contrastada assenyala que la immigració suposa grans despeses en polítiques socials, sobretot de benestar i sanitat. De despeses, en provoca. Que siguin grans és discutible. I encara ho és més que la immigració resti recursos socials a les persones necessitades que tenen nacionalitat espanyola. De nou, es pot recórrer a les dades. L’any 2011, en plena crisi i quan la immigració ja havia superat la barrera del 10% del total de població de l’Estat, un informe de La Caixa assenyalava com a conclusió que la immigració rep menys de l’Estat que el que aporta a la Hisenda Pública. El saldo net en els anys de creixement econòmic havia estat notable: la despesa que generava la immigració s’avaluava en 18.600 milions d’euros. L’aportació, en 23.400 milions. L’Estat hi guanyava 4.800 milions d’euros.
En línies generals, l’informe ressalta que com que els nouvinguts són joves, no generen grans despeses per al sistema de pensions, emmalalteixen menys –i, per tant, fan un ús menor del sistema sanitari–. En xifres, quan la població immigrada representava un 12,1% del total, la despesa social que generava era del 6,8% i encara baixava fins al 5,1% en el cas de la despesa sanitària.
En el període de crisi, el creixement de l’atur va ser generalitzat, però va afectar més els immigrants, que ocupaven feines en els sectors que es van veure més afectats per la caiguda econòmica. Això els va posar en una situació de vulnerabilitat que els va apropar als serveis socials. Però, tot i això, els estudis tornen a posar de manifest que, contràriament al que indiquen algunes veus, només el 9,4% de les persones que cobren prestació per desocupació són estrangers, tot i que la taxa d’atur entre els immigrants és del 21,5% i la dels natius, del 14,1%.
Hi ha encara més exemples que apunten en la mateixa direcció: les mentides sobre la immigració són tossudes, però les dades que les desmenteixen encara ho són més.
