Pere Figueres (Pontellà, el Rosselló, 1950) acumula més de quatre dècades de carrera com a cantant, que ha compaginat amb la feina de pagès, a les seves vinyes costerudes. Els seus set discos han posat música als grans poetes de la Catalunya Nord, però al Principat el coneixem molt poc, igual que els passa a altres cantants o escriptors d’aquell territori. Resistents imprescindibles per mantenir-hi viva la flama de la llengua.
Ha participat en la Festa Verdaguer de Folgueroles amb un recital. Quina connexió té amb aquest poeta?
És una monstruositat. Ha estat sempre el fanal dels que seguim la literatura i la cultura catalana en general. I en particular per a mi, que he seguit molt un dels poetes de la Catalunya Nord, en Jordi-Pere Cerdà. Tenia una admiració sense límit per l’obra de Verdaguer, encara que l’un fos capellà i l’altre, un anticlerical.
El seu últim espectacle, és com un resum de tota una trajectòria…
Olors de vida és una barreja, té una mica de tot. Coses alegres i tristes, coses per compartir… parla de la meva manera de veure l’amor i l’amistat, de la senzillesa de la vida. I, sobretot, de la terra. He estat pagès des de sempre. Canto poemes de Jordi-Pere Cerdà, de Josep Sebastià Pons, i també algun de Clementina Arderiu, que forma part d’un projecte de musicar poemes de dones.
Encara que el coneguem poc aquí, la seva trajectòria és molt extensa. Vostè fa quaranta anys que canta, que no és poc!
Vaig començar el 1967. Hi havia un col·lectiu, La Nova Falç, que volien treure la pols dels llibres i anar pels pobles a llegir els nostre poetes. Jo vaig entrar a la cançó per aquesta porta. En aquell moment llegia un poeta de Ceret que es deia Joan Amade i cantava unes quantes cançons a partir de poemes seus, que havia trobat en un recull, L’Oliveda. Hi havia una vetllada amb els de La Nova Falç i els meus pares van decidir d’anar-hi. Va ser la meva mare, la que em va animar a agafar la guitarra: “Quan serem allà els demanarem si pots cantar”. I ho vam fer, vaig cantar una cançó. Va ser la meva entrada en la Nova Cançó.
Quan es va articular aquest moviment aquí, va tenir la seva rèplica a la Catalunya Nord en un altre col·lectiu que es deia Guillem de Cabestany. Vostè en va formar part?
Aquest va arribar una mica més tard. Jo hi vaig ser, un temps. Van sorgir algunes diferències per motius polítics: uns eren comunistes, els altres no… Això va anar creant algunes friccions, i al final cadascú va marxar per la seva banda. En aquell moment, però, ja naixien cantants nous: Maties Mazarico, Joan Pau Giné, Gerard Jacquet, Jordi Barre…
Tinc entès que el mànager de Lluís Llach, en Joan Molas, que també ho va ser de Maria del Mar Bonet o de Marina Rosell, li va proposar d’entrar en aquest cercle…
Sí. En aquell moment buscaven un referent a la Catalunya Nord. En Jordi Barre tot just començava. Ell venia de la música de ball, però cantava una cançó en català a cada vetllada. Quan va haver-hi el moviment de la Nova Cançó, no hi va ser indiferent, i va cantar més en català. Jo tenia poc més de vint anys, i va venir en Molas a demanar-me si, d’alguna manera, volia ser el representant gairebé oficial d’aquest grup a la Catalunya Nord. Jo vaig dir que no, perquè no m’anava gaire bé, i ho va acabar essent en Jordi Barre. Va haver-hi gent que va posar recursos per fer-lo pujar. Jordi Barre era un bon home, però no acabava d’aportar el que altres esperàvem, en la línia d’un Llach o un Pi de la Serra… gent que fotia més canya a les cançons.
Vostè no ha deixat de ser mai pagès, al mateix temps que cantava. Tenen alguna relació les dues activitats?
El que sé és que m’agradava tant la feina de la terra com la de cantar cançons. I és veritat que les cançons que triava anaven més lligades a la terra que a una filosofia burgesa. La meva personalitat va ser aquesta, la del cantant pagès. Vaig passar cinc anys treballant per compte d’un gran propietari i també en aquest temps vaig escriure cançons sobre el meu desacord amb el sou, amb els amos, els que manen…
Aquest lligam amb la terra és allò que el connecta amb la poesia d’Antoni Cayrol, és a dir, de Jordi-Pere Cerdà?
Sí, ell havia estat pagès. Tota la seva literatura surt de la terra. No havia estudiat la llengua, no havia anat a escola, era autodidacte totalment. Això em va atreure, potser més que la poesia de Josep Sebastià Pons, que era més intel·lectual, més literari. Les de Jordi Pere Cerdà em tocaven més.
El seu últim treball, Ocells, recupera una part de l’obra de Cerdà que no és la més coneguda…
No, certament. Abans d’aquest disc, jo ja havia musicat en Cerdà, a Tinc al cor un poble. Més recentment, vaig tornar a llegir la seva obra i vaig retrobar aquest passatge, Ocells per a Cristòfor. És una mirada del poeta sobre els ocells de la Cerdanya, i un regal pel naixement del seu fill Cristòfor. Va escriure uns poemes breus sobre els ocells que veia, molt concentrats, quasi com haikus. Jo vaig agafar la guitarra i vaig començar a posar-hi melodies: hi ha 36 poemes i jo en vaig fer 29. Al principi, no el vàrem gravar en disc. Després ho vaig fer amb en Gerard Méloux, el meu guitarrista de sempre, i la Paola Moreso, que toca el llaüt. I no el vaig poder presentar a la Catalunya Nord.
Per quin motiu?
Poder fer coses allà és força complex: tenir un espai, un bon equip de so, ajut per poder pagar els músics… Per això es va presentar aquí, a Folgueroles, perquè Verdaguer també havia escrit sobre els ocells. És un treball en què canto poc, perquè és complex musicalment, però és dels que m’han agradat més, pel plaer de posar música a aquests textos tan curts. És poesia pura: hi ha cançons de tres minuts, d’un minut i mig, i una que fa 59 segons… Si no estàs al tanto, l’ocell ha volat!
La seva obra en vinil està reeditada?
Sí, es va poder reeditar fa poc, a Olors de vida. Hi ha tres vinils, inclòs el primer 45 que vaig fer, Pres d’aquest país sóc.
Jo no diria que la cultura catalana a la Catalunya Nord és morta, però sí que només sobreviu
Poder actuar a la Catalunya Nord és complicat, no només per les condicions materials? Hi ha públic?
La qüestió és molt simple: la llengua viva està molt reduïda a un mínim de persones que parla català. Sortint del nucli catalanista –del casal, de la llibreria, de les escoles Arrels i La Bressola i de la cançó una mica– no hi ha pràctica de la llengua. Poca gent sap llegir el català, i menys el sap escriure. Jo no diria que la cultura catalana a la Catalunya Nord és morta, però sí que només sobreviu. Si faig concerts, qui hi ve són majoritàriament amics, els que em coneixen. Ara sí, vaig fer un concert a Illa de Tet i va venir gent del Principat, per curiositat.
La pressió de l’administració francesa ha estat molt forta, durant anys i anys. Però no hi ha, com a mínim, una curiositat per la pròpia identitat?
L’autoodi és molt present. Aquesta llengua ha estat menyspreada i prohibida tants anys per l’Estat francès! Hi ha gent que et diu que entén el català, que li agrada… però no el parla. I alguns que, llegint, es troben amb dificultats perquè de cop i volta no entenen un mot. I això és perquè no hi ha pràctica. Jo també he passat per aquí, però m’he tirat l’autoodi a l’esquena. Jo vull ser català i soc català! Vaig fer l’esforç personal d’aprendre a llegir-lo i a escriure’l, i no tinc cap vergonya: puc parlar francès, català, i també castellà. Miri, soc trilingüe sense haver-ho estudiat a l’escola, i això em permet explicar millor el meu propòsit.
No tothom està disposat a fer aquest esforç…
No, a molta gent li costa.
Des del Principat, podem ajudar d’alguna manera? Crec que us desconeixem molt…
Una cosa ben senzilla: quan aneu a la Catalunya del Nord no digueu que sou a França. I mireu de parlar català amb qui sigui. Hi ha gent que no el parla, però l’entén. Fa poc vaig veure un reportatge que ho descrivia prou bé: era una noia alemanya que havia après el català i es passejava pels carrers de Perpinyà demanant si algú li podia parlar en català. I sap què? No trobava ningú que li contestés en català. Els gitanos són els únics que el parlen. Li poso un altre exemple: per Sant Jordi , que no se celebra el mateix dia sinó el dissabte, a la plaça Aragó de Perpinyà hi ha parades. Hi ha parades, però només una de llibres en català, la de la Llibreria Catalana. Les altres parades són de llibres en francès. Això marca la potència de l’Estat francès per destruir –a vegades fins i tot sense voler– unes tradicions populars. No ho entenen, quan els explico que aquí Sant Jordi se celebra el dia que toca.
Recentment, però, hem conegut una enquesta que diu que més d’un 70% dels pares de la Catalunya Nord estarien d’acord que els seus fills fossin escolaritzats en català…
Sí, però no ho fan. La militància també és necessària. Jo tinc un fill que va anar a la Bressola, per exemple. Amb ell hem parlat les dues llengües, però potser més el francès que el català. Ara que té un nen, i sóc avi, ens posem a parlar més en català, perquè el petit ha d’anar a la Bressola i l’ha d’entendre. El problema és que a vegades els nens quan surten de l’escola es tornen a trobar amb un entorn, fins i tot el familiar, en què només es parla francès.
