Voldria fer una abraçada a tot aquell que em trobo pel camí, sobretot quan camino en solitud per la naturalesa, en un camí de carro, en un corriol o camp a través. Voldria abraçar el caminant, que com jo va sol. Voldria transmetre-li pau, esperança i joia que gaudeixo en aquell instant i alhora rebre la seva calorosa abraçada. Aquest condicional m’ha seguit sempre, perquè mai no he fet cap abraçada a cap caminant. Ara, en aquests moments d’incertesa, tinc l’excusa perfecta per guardar-me la intensió, però segurament és quan més les necessitem, perquè el món està canviant i l’invisible ens deixa en un dubte angoixant.
És el moment de cultivar la pau interior, l’estima pels altres i per un mateix, la joia de viure a cada instant. No cal posseir el món per estimar-lo, només ens cal sentir-lo. Si em sento separat em crec aïllat en un simple cos que em porta a la fragilitat d’estar indefens, de creure que puc ser atacat, per tant, de justificar l’atac cap als altres.
Projecto la intensió d’abraçar perquè crec en la separació. La projecció es converteix en la defensa principal. Reforça la creença que la teva ment està dividida, ens trasllada a un temps de no present. Projectar l’abraçada en el caminant que ens trobem ens deixa fora de l’instant que ens creuem. Sí que el saludo amb un gest o una paraula, però no serà des del cor sinó d’un costum integrat de cortesia. I moltes vegades, per no dir sempre, acompanyada d’un judici del jo davant l’altre. Desconnecto l’estat natural amorós que soc per aïllar-me de tot el que m’envolta. La projecció no és més que un mecanisme per sentir-me diferent dels altres, justificant que ets molt millor, que pots oferir més coses que els que et trobes pel camí. Per tant, la projecció i l’atac sempre van relacionats, és el medi per justificar l’atac. És un procés que exclou alguna cosa que existeix en tu. El què?
El de deixar de projectar per passar a percebre. Escoltar la veu interior que sent la perfecció dels altres i la teva. La que sap que la perfecció és allò que tots compartim. La que reconeix els altres en un estat d’inclusió. La que desfà l’error de justificar l’atac de sentir-nos indefensos i portar a gaudir del que ets i on ets, la plenitud de l’ara. Així, quan em trobo el caminant li somric amb el cor, el miro amb innocència. I no cal res més, així de simple. No caldrà l’abraçada física, l’intent de posseir el caminant, perquè amb la mirada i el somriure de cor li oferiré la meva pau, rebré la seva pau. Ensenyaré la meva perfecta immunitat. M’adonaré que no pot ser atacada i no tractaré de protegir-la, ja que no crec que sigui susceptible a ser atacada. Així cap percepció que estigui en desacord en l’estat amorós estarà justificada. Perquè em mantinc enganxat a la Terra per amor. Ensenyo solament amor, puix això és el que soc.
