A les planes fèrtils de Catalunya, des de les darreres dècades del segle XX, hi ha hagut una important intensificació agrícola. Aquesta intensificació té algunes conseqüències molt dolentes per a la vida natural, com són la destrucció dels marges arbustius, l’eliminació de prats de dall amb flors silvestres, la dessecació de les zones humides naturals i l’ús massiu de plaguicides i fertilitzants. En el cas de la Plana de Vic, és coneguda l’aplicació intensiva de fertilitzants orgànics procedents de la ramaderia (fems i purins), amb la consegüent contaminació per nitrats dels recursos hídrics, tant de les aigües subterrànies com de les rieres i els estanys. La qualitat d’alguns aqüífers s’ha degradat tant, que és habitual trobar-hi nivells de nitrats que multipliquen diverses vegades el valor màxim admès per la normativa europea.
Segons l’Agència Catalana de l’Aigua, la presència de nitrats és el problema de contaminació més important a les aigües subterrànies de Catalunya, amb un 41% de les aigües subterrànies en mal estat. Això ens hauria de preocupar molt, ja que els aqüífers són un recurs essencial en l’abastament d’aigua. Un cop els nitrats han arribat a l’aqüífer profund, la seva descontaminació no és factible amb la tecnologia actual.
Els aqüífers són un reservori d’aigua que pot ser imprescindible en situacions de sequera extrema i, per tant, no els hauríem de seguir maltractant. Molts països europeus, mancats de grans muntanyes i embassaments, depenen en gran mesura dels seus aqüífers per a l’abastament d’aigua de la població.
El 2015, la Comissió Europea va iniciar un procediment investigador a l’Estat espanyol per les vulneracions de la Directiva de Nitrats, la qual té com a objectiu la protecció de les aigües contra la contaminació produïda pels nitrats d’origen agrari. Aquest procediment derivarà en importants sancions econòmiques si la problemàtica no es resol.
Com podem mitigar aquest problema?
Quan pensem en el subministrament d’aigua potable, ens solen venir al cap aixetes, embassaments, depuradores i xarxes distribuïdores. Però, en realitat, és la naturalesa la que ens proporciona l’aigua dolça necessària per a tota activitat. Així com les grans masses boscoses i els oceans envien humitat a l’atmosfera, que ens retornarà en forma de pluja, els aiguamolls i els boscos de ribera tenen un paper clau en la purificació de l’aigua i la recàrrega d’aqüífers.
Els aiguamolls milloren la qualitat de l’aigua
Les funcions ecològiques bàsiques dels aiguamolls són la millora de la qualitat de l’aigua, el control de les inundacions i la millora de la biodiversitat. Els aiguamolls també tenen una gran capacitat de captura de carboni, evitant el seu alliberament cap a l’atmosfera, però la seva importància en la mitigació del canvi climàtic és encara debatuda pels científics.
Els aiguamolls eliminen contaminants de l’aigua que hi flueix, procedents del paisatge que els envolta, com és el cas dels nitrats. Si les condicions de l’aiguamoll són idònies, els nitrats hi són transformats en nitrogen gasós i innocu, el qual és retornat a l’atmosfera. Aquest procés és conegut com a desnitrificació i es realitza per mitjà de bacteris, en les condicions d’anòxia (absència d’oxigen) típiques dels sòls amarats d’aigua, com ho són els sòls dels aiguamolls i també els dels boscos de ribera.
Els aiguamolls no poden pas descontaminar nitrats ja instal•lats a l’aqüífer profund, però sí que poden atenuar la contaminació nova que es va generant, quan aquesta encara és a les capes superficials. Per tant tenen una potent força preventiva i de protecció de les aigües subterrànies.
La qualitat de l’aigua dels paisatges agrícoles es pot millorar sensiblement, planificant i executant la restauració d’aiguamolls i riberes a escala de conca. Arreu del món s’han realitzat experiències de mitigació de la contaminació mitjançant la restauració d’aiguamolls. En conques agrícoles als Estats Units, els aiguamolls han pogut eliminar fins al 68% dels nitrats de l’aigua. Alguns autors fins i tot han inventat el concepte de “granges de nitrogen” per descriure els aiguamolls descontaminants. A les zones agrícoles dels Monegros (Aragó), recentment s’ha dut a terme un ambiciós projecte de restauració de més de 16 aiguamolls i 70 hectàrees de riberes. A Catalunya, hi ha importants aiguamolls de depuració adjacents a arrossars al delta de l’Ebre, i també s’han assajat filtres riparis, és a dir, barreres d’arbres entre cultius agrícoles i cursos fluvials, com per exemple a la riera de Cànoves, al Vallès Oriental.
Els aiguamolls ajuden a controlar inundacions
Els aiguamolls poden ajudar a moderar i prevenir les inundacions, per la seva capacitat d’emmagatzematge d’aigua, i també perquè incrementen la infiltració d’aigua cap al sòl. Durant les crescudes, els aiguamolls i les llacunes adjacents als rius disminueixen la força de l’aigua.
En el cas dels temporals marins, les maresmes litorals tenen una gran capacitat d’esponjament de les entrades de mar. A les planes al•luvials, les zones humides poden emmagatzemar grans quantitats d’aigua, i reduir eficaçment el risc d’inundació de les zones urbanes o els conreus situats aigües avall.
Afavoreixen la biodiversitat
Els aiguamolls són sistemes aquàtics d’alta productivitat i, per tant, són ambients d’altíssima riquesa d’espècies. Són valuosos per als ocells, mamífers, amfibis, peixos, invertebrats, plantes, algues… Els ecosistemes aquàtics acullen una quantitat d’espècies molt gran en comparació amb la resta d’ecosistemes. Malgrat que cobreixen menys de l’1% de la superfície de la Terra, els hàbitats d’aigua dolça són la llar de més d’un 10% de totes les espècies animals conegudes.
El declivi que pateixen les espècies d’aigua dolça és el més greu de tots els grups d’organismes, segons informa el World Wildlife Fund (WWF). Segons la Plataforma Intergovernamental de Biodiversitat i Serveis Ecosistèmics (IPBES), organisme de les Nacions Unides, les zones humides són l’ecosistema que ha patit més impactes a nivell mundial. A casa nostra també s’han malmès molt les zones humides, a causa de les alteracions hidrològiques, la urbanització, la contaminació i les espècies invasores.
La biodiversitat és el motor de les funcions ecològiques del nostre planeta, per la qual cosa és imprescindible treballar per frenar la seva pèrdua.
Depuració dels nitrats amb aiguamolls a la Plana de Vic. És possible?
Quan són dissenyats amb cura i ubicats en punts estratègics, els aiguamolls són altament efectius en l’eliminació de contaminants. Per tant, a la Plana de Vic seria molt interessant recuperar aiguamolls i posar-los “en servei”, per millorar la qualitat de l’aigua. És un problema de contaminació difosa i requereix una mirada a escala de paisatge. Seria molt interessant recuperar un rosari de petites zones humides, estratègicament repartides per la conca d’alguna de les nombroses rieres, afluents del Mèder o del Gurri. Recuperar la vegetació de ribera associada a torrents, rius i recs també seria molt interessant per disminuir la contaminació que arriba a aquests cursos d’aigua.
La restauració de petits aiguamolls hauria de poder-se integrar de forma relativament fàcil als territoris agrícoles, perquè només cal dedicar-hi una part molt petita de terreny. A més, els llocs més idonis per interceptar porcions significatives de l’escorrentia rica en contaminants solen ser punts on l’aigua s’hi entolla de forma natural, amb la qual cosa solen tenir una menor productivitat agrícola.
Al mateix temps, els costos d’executar actuacions com aquestes són relativament assequibles, amb un cost de manteniment molt baix, si els projectes estan ben executats i planificats. Seria positiu destinar bonificacions a aquells propietaris que poguessin dedicar una petita part de les seves finques a aquests estanys desnitrificadors.
La biodiversitat de la Plana de Vic també es veuria enormement afavorida, ja que aquestes petites zones humides serien veritables oasis per als ocells, les libèl•lules, els amfibis i altres animals.
Els aiguamolls i la crisi climàtica
El nostre món pateix dues emergències: la crisi climàtica i el col•lapse dels ecosistemes. És urgent encarar aquestes crisis per evitar que el nostre sistema de vida entri en una profunda decadència. Els aiguamolls ens poden ajudar molt en la mitigació de la crisi climàtica, i el paper d’aquests ecosistemes hauria de ser important en les estratègies de transició cap a societats amb un menor impacte ecològic.
Preservar i enfortir zones humides protectores augmentaria la nostra resiliència enfront dels fenòmens extrems. Milloraria la qualitat de les aigües superficials i subterrànies, aquestes últimes crucials per afrontar les sequeres. Esponjaria les inundacions, disminuint-ne els danys, i moderaria el clima.
Defensar el món natural i defensar el clima és defensar allò que ha permès que la societat humana existeixi. Hi ha algun repte que tingui una transcendència igual? Posem-nos-hi.
