Si la vegetació depengués del passat viscut, a la primavera no creixeria res ni les llavors germinarien per una nova vida. Simplement perquè en el nostre clima, de normal, pateixen les inclemències del temps, de tenir molta calor i set a passar per l’accés d’aigua i acabar amb un fred rigorós que frena el desenvolupament vegetatiu. O segurament encara és més dur el maltractament que fem passar a moltes plantes quan les esporguem pels nostres interessos. Si no, mireu-vos amb atenció una morera, de les que tenim a moltes viles per fer-nos de para-sols frescos i eficaços gràcies a les seves grans fulles. Alhora, a Orient es conreen per alimentar els cucs de seda, i a més també pels seus fruits comestibles. La plantem aquí per l’ombra i cada any en tallem tota la brancada nova per evitar que faci fruits i ens embruti els carrers. Però cada primavera creixen noves branques plenes de fulles per protegir-nos del sol i per preparar-se d’una nova producció de fruits que mai arriba, i sempre hi està a punt perquè no depèn del passat. És com dir que tota curació és un alliberament del passat, per tant, l’arbre deixa de banda el mal ocasionat per seguir amb el seu sentit de vida, encara que nosaltres atorguem un altre sentit a la seva vida.
Percebem allò que pensem i pensem allò que hem integrat, com a aprenentatge, en la nostra ment. Així potser depenen un xic massa d’allò, que un dia va succeir, i que mai més tornarà a passar com va passar. Segurament aquesta dependència del passat ens ha portat a establir com un tret predeterminat al judici a les coses que ens passen per davant, segons les experiències que van esdevenir, transformades en raó. De normal decidim plantar el passat en el qual vivim ara, quan potser seria més interessant sembrar els aprenentatges als pensaments perquè germinin en el present. La necessitat d’arrelar-nos per ser, sigui el creixement en cada moment.
L’alegria interior es fonamenta en el no judici, només observar i deixar fluir tot allò que pot marcar una predisposició determinada. El no jutjar és una missió complicada de portar a terme, sigui pels hàbits adquirits o per la disposició automàtica establerta des del principi de tenir raó. Una de les maneres que podem aprendre a exercitar el no judici és a través de l’observació conscient d’un tot no separat. Com per exemple observant un quadre pintat o un prat florit, la visió global del marc de colors que es presenten davant teu, evitant posar l’atenció en una sola cosa ni en un sol color. Aplica aquesta visió àmplia quan poses atenció a una cosa i així ajudaràs que el passat, que determina el que pensaràs d’aquella cosa, no aparegui tan ràpidament i donis una oportunitat a fluir en un present inesperat. En introduir una manera de veure sana en la foscor.
