Pepa Plana (Valls, 1965) porta la major part dels seus més de 30 anys de trajectòria artística reivindicant i visualitzant la figura de la pallassa teatral. Ho fa des de diferents atalaies, amb iniciatives com el Festival Internacional de Pallasses d’Andorra o amb tots i cadascun dels seus espectacles, com ‘Veus que no veus’. No fa fàstic a cap premi que li donen, però els considera un moment de glòria efímera. El que cal, diu, és continuar remant.
Pepa Plana, dona i, a més, pallassa. Com es porta això?
De fet, jo no volia ser pallassa. La meva vocació era ser artista, ser actriu. De molt petita ja tenia aquesta fixació de fer teatre. Vaig estar fent teatre amateur i també vaig estudiar a l’Institut del Teatre de Barcelona. I durant gairebé 10 anys vaig negar la meva pallassa. Però va arribar un dia en què vaig anar a fer uns cursos a París, amb el propòsit d’enriquir la meva actriu, però al final va guanyar la pallassa.
Va passar alguna cosa concreta que va provocar aquest canvi?
Sí. Van haver-hi tres episodis decisius. La primera vegada que em vaig posar la màscara més petita del món va ser amb Ariane Mnouchkine, a París, amb el Théâtre du Soleil. Era una gran dona del teatre francès, que vaig conèixer en un stage internacional amb 200 alumnes. Allà vaig quedar fascinada per tota una sèrie de màscares, la balinesa, la de la commedia dell’arte i la de pallasso. Quan em vaig posar el nas de pallassa, vaig sentir una cosa molt bèstia. En aquell moment jo encara estava estudiant a l’Institut del Teatre. Un altre fet va ser el primer cop que vaig veure un espectacle al Festival de Pallassos de Cornellà, quan ja havia acabat a l’Institut. Era un espectacle d’una pallassa teatral, per a adults, amb un discurs potent. Vaig quedar fascinada i em vaig adonar que era possible fer una història des d’un punt de vista femení. La pallassa era Gardi Hutter, amb la qual ara som molt amigues.
Sempre són dones.
Sí. La tercera també. I no és estrany que fossin tres dones, perquè jo no m’emmirallava en els pallassos masculins, que m’agraden, ehh!, però no eren el meu mirall. El canvi definitiu va arribar quan estava amb la companyia Pretèrit Perfecte, que vam fundar en un espai ocupat i autogestionat a l’Hospitalet, que es deia la Vaqueria, on s’hi feien moltes activitats culturals i polítiques. Jo no vivia allà però hi tenia molta relació. Un dia va venir la pallassa basca Virginia Imaz. I allà ja no hi va haver marxa enrere. Tot va prendre sentit i em vaig adonar que m’ho passava molt millor com a pallassa. La Virginia em va dir que no podia negar la meva pallassa, que la meva pallassa m’havia triat.
Eren les seves referents, per tant?
Però és que no n’hi havia, de referents, les dones pallasses no en tenim. La Gardi i jo ens portem 8 o 10 anys, vull dir que no podíem recórrer a unes generacions enrere. Per tant, quan comences l’aventura en femení t’has de plantejar com és la teva pallassa. En masculí, l’estereotip està molt clar, tot i que després te n’allunyis. Però una pallassa, no. No saps quin cabell has de portar, quin maquillatge has d’utilitzar. T’ho has d’inventar.
Per tant, hi ha hagut molta feina i molts descobriments fins arribar a la Pepa Plana d’avui dia.
Molta. S’ha de dir que totes les pallasses ens hem hagut d’inventar perquè no teníem referents.
Això ha estat bo o ha suposat un entrebanc?
En el moment de la creació, en no tenir referències, crec que en lloc de ser un problema ha estat un avantatge. Està tot per fer, i la pots cagar molt, però emets des d’un lloc original, no copies ni pots copiar a ningú. Com en molts altres camps, la història ha estat escrita en masculí, els homes han escrit el que els feia gràcia a ells. I els feia gràcia convertir les dones en objecte, en la tonta, la gorda, la lletja… I el públic ha après a riure d’aquests estereotips, fins i tot, les dones que, per no ser excloses, hem rigut de coses que a priori no ens feien gràcia. En el moment en què les dones ens posem a escriure, en què emetem des d’un satèl·lit femení, el motiu de la nostra comicitat és un altre, són les nostres èpiques, els drames profunds, el que sentim… El que passa és que el poder de contractació continua sent molt masculí, i a vegades no ens entenen. Fa falta un altre canvi en els llocs de decisió.
Així, hi ha molta diferència entre l’humor femení i el masculí.
Sí, és clar. Una cosa és el que et fa riure a tu, el que coincideix amb el teu drama, i amb el que et pots sentir identificada, amb aquesta proposta que et fa algú des de l’escenari, en femení. Hi ha una connexió. En canvi, la reacció dels homes és dir: “Mira que tontes”. Perquè no em veuen a mi, com a tal, sinó que reconeixen la meva tonteria en el seu entorn femení.
El 2001 va impulsar el Festival de Pallasses d’Andorra, tot un referent, que ara ha tornat. Què va significar aquest festival fa més de 20 anys?
Aquesta animalada va sortir d’un somni. No hi havia cap altre festival de pallasses al món. Jo vaig fer com una carta de desitjos, com m’agradaria que fos un festival on a mi em convidessin. Aquesta carta de somnis la vaig proposar a Olot i a altres municipis. Tothom em deia que era una molt bona idea però que no tenien diners. I per sort, Andorra va creure en aquest projecte, que era de somni, de no límit, amb 80 i 90 pallasses de tot el món a cada edició.
El va impulsar amb Tortell Poltrona, no?
A mi em va venir l’estímul un dia que vaig actuar a Sant Esteve de Palautordera, l’any 1999, i el Tortell em va dir: “Pepa, has de muntar un festival de pallasses”. I ho vam fer, i en la primera edició vaig tenir tota la seva complicitat i suport, i consta com a codirector. Venien pallasses de tot el món, i totes marxaven amb ganes de muntar un festival de pallasses al seu país. Van fer rèpliques a tot el món. I una de les rèpliques també és el Festival Circ Cric de Sant Esteve. Després de 10 anys, el govern andorrà el va cancel·lar. El festival era una mica bogeria. El 2001 hi havia un pressupost de 200.000 euros. Ara, ha tornat i ha començat d’una manera senzilla, amb 20.000 euros de pressupost. He perdut zeros pel camí, ja veus, tot i que aquest any doblem la xifra.
I amb aquests pressupostos és possible fer un festival amb cara i ulls?
Jo tinc la teoria que es pot fer tot el que vulguis, però les artistes sempre han d’estar pagades. Si no hi ha diners, fas un festival més petit. Estic una mica cansada, sobretot en l’àmbit femení, que hi hagi tants festivals que no paguen.
N’hi ha molts encara?
Molts, molts. Ho vesteixen com una trobada i un “que bé que ens ho passem, estem totes juntes”, però això no val. Per mi, sumar i no pagar no mola, perquè llavors la medalla se la posen els polítics. Ens hem d’adaptar al pressupost que tenim. També passa en masculí, ehh. Hi ha una mena d’idea que els artistes no tenen per què cobrar. Els tècnics sí, els maquilladors també, però els artistes no. T’ho venen com una promoció.
Potser encara es considera un art menor?
Per mi hi ha un gran desconeixement de l’ofici. Quants actors i actrius hi ha? Molts, no? I per què som tants pocs pallassos i pallasses? Doncs perquè és un art molt complicat. Pel que ho és, el que hi neix, és fàcil. No vol dir que no hagi de treballar molt, però ja hi ha una cosa que li ve donada. El fet que siguem tan pocs no afavoreix ningú. I clar, també hi ha un intrusisme, com passa en altres arts. Tothom es veu amb cor d’escriure llibres i publicar per Sant Jordi, però no tothom és escriptor.
Algun exemple?
Tot aquest munt de persones que decideixen vestir-se de pallassos per fer festes infantils o inflar globus, també es podrien vestir d’astronauta, i no passaria res. Utilitzen la forma de pallasso, però fan una altra cosa, que té a veure amb l’animació. També hi ha els pallassos d’hospital, que fan una feina magnífica i titànica, que està molt i molt bé, però és una manera d’agafar eines del pallasso per fer una altra cosa. Quan parlem de teatralitat, de dramatúrgia, de posada en escena, no és el mateix. I repeteixo: els tinc un respecte reverencial. Jo puc dir que no he fet mai cap espectacle infantil i familiar. I mira que quan vaig començar em deien que em moriria de gana per ser dona i pallassa per a adults. Però en aquell moment hi va haver una mena de coincidència, érem una colla de pallassos i pallasses teatrals que vam entrar en el circuit de teatre normal. Hi havia Los Excéntricos, Leandre i Marcel Gros, que feia adults…
El fet de guanyar els Premis Nacionals de Circ de la Generalitat i del Ministeri de Cultura ajuda a donar un valor a la seva feina?
Tots els reconeixements són un regal de la vida i una pentinada d’ego. Quan et donen un premi, et ve la síndrome de la impostora i et demanes si te’l mereixes. Doncs clar, se’l mereix molta gent però jo també. Penses que cada premi serà una oportunitat, però no. Jo agraeixo molt el Premio Nacional, que és el premi gordo que et pot donar l’Estat espanyol. Em fa estar molt contenta, però és un moment de glòria efímer. Igual que són efímers els moments d’infern, que també n’he viscut. Però uns i altres passen. No és veritat que t’arribin molts contractes, perquè el mercat va per una altra banda. La nostra feina és una carrera de fondo, on qualsevol premi és benvingut. Però jo continuaré remant i picant pedra.
Aquest any ja en fa 25 del primer muntatge amb la Companyia Pepa Plana, De Pe a Pa. Com ho recorda?
Sí. Em recorda l’enyorat Joan Busquets, que va dirigir l’espectacle. Va ser una manera d’inventar-nos. Ell sempre va tenir molta confiança en mi. Era molt bon pallasso i molt generós.
Se n’ha trobat més, de persones com Busquets?
En el camí et vas trobant molta gent que arriba a formar part del teu equip en un moment o un altre. El que passa és que jo he sigut infidel. La majoria dels espectacles els he fet sola a l’escenari, i com que no volia fer sempre el mateix buscava nous reptes. I en cada nou repte buscava algú que em pogués ajudar des d’una mirada externa. Treballar amb Nola Rae, que és la degana de les pallasses, va ser un somni, un regal. Vaig aprendre molt amb ella, i també amb Joan Arqué, a Veus que no veus, on feia un duet. Amb Monti també vam fer Èxode, que va ser molt xulo. I després hi ha aquelles persones amb les quals m’hauria agradat molt treballar i que han tingut el desencert de marxar, com Carles Santos. Però puc dir que he fet força el que volia fer.
En la seva trajectòria destaca el pas pel Circ du Soleil. Com hi va entrar?
Va ser un tren que passava. Jo no l’esperava, no tenia el somni d’anar al Cirque du Soleil, ni molt menys. Sí que m’hauria agradat treballar en circs tradicionals, on encara no ha treballat mai cap pallassa. Però resulta que el Soleil m’estaven seguint i em van voler concretament per a la creació d’un espectacle, Amaluna. Em venia de gust fer la creació, i tant. Entrar allà és una experiència brutal, que t’enlluerna totalment. També em va servir per saber com és treballar en una multinacional, en una catedral molt bèstia del circ, amb més de 2.000 espectadors en cada funció i canvis de ciutat cada dos mesos. El que passa és que jo soc un bitxo molt raro i va arribar un moment que, amb 47 anys, em sentia com un ratolí dins una gàbia, i vaig dir que prou. Però si no hi hagués anat me n’hauria penedit molt. Estic molt contenta d’haver-hi anat i molt contenta d’haver-ne marxat. Això no vol dir que un altre dia no hi torni. Si hi torno, ara ja sé on vaig. Jo sempre dic que sí, perquè amb el no m’estic perdent un munt de coses.
Els seus espectacles van més enllà de fer riure. No n’hi ha cap que no tingui un missatge. Veus que no veus és una oda al feminisme; Paradís pintat toca el tema dels refugiats i la immigració, i el darrer, Si tu te’n vas, ens acosta a la guerra.
Per mi, ser pallassa va lligat a aquesta necessitat. Des de la meva mirada he d’explicar i fer preguntes impertinents. No m’agrada l’humor pla, decoratiu i amable. Per mi, ser artista vol dir triar del que vols parlar, explicar-ho sota la teva mirada i donar la teva opinió, el teu punt de vista, però mai d’una manera dirigida. Jo faig preguntes impertinents, i el públic ja les respondrà. Pensa que en una pallassa hi ha moltes capes de lectura. Una primera és la de la tonteria, la ingenuïtat i la fragilitat. I n’hi ha una altra de més mala llet, en què la pallassa és com una criatura impertinent. Si no fos així, no estaria contenta. Puc dir que en tots els meus espectacles sempre hi ha aquesta cosa que tinc de rebel. I m’agrada!
