Pep Coll (Pessonada, 1949) és un dels autors fonamentals de la narrativa catalana contemporània. Un dels escriptors que ‘quedaran’ de la nostra època. La seva darrera novel·la, L’any que va caure la roca (Proa), torna al món literari pallarès, a Malpui, per imaginar-ne el final. Una gran llosa de pedra cau sobre les cases, mentre un grup de joves del poble en són fora, a la discoteca. Som a l’any 1975, i en aquell moment de canvi també ells –amb les famílies mortes– canviaran les seves vides.
A la portada, un poble petit sota un cingle. Per cert, és el seu poble, Pessonada?
És un muntatge. Sembla Pessonada, però no ho és, de la mateixa manera que el Malpui no ho és.
Però el seu poble sí que està sota una muntanya, com el Malpui de ficció…
Sí, Malpui té una part important del meu poble. També és literària la comarca, la Comella. A partir d’aquí, és la geografia que surt als mapes: la Pobla de Segur, Tremp…
I tenien por que els caigués una llosa del cingle damunt de les cases?
De tant en tant, en cau alguna. El Roc de Pessonada, a les estribacions de la serra de Boumort, és una penya de conglomerat que es va esmicolant. S’han donat casos, no damunt del poble, però sí en altres indrets. El poble, de fet, està construït entre pedres que es van esllavissar fa milers d’anys.
Malpui, com a lloc literari, ja apareixia a El secret de la moixernera, fa més de trenta anys, i després en altres novel·les. Enterrant-lo sota una llosa ha volgut escriure’n el darrer capítol?
Aquesta era la pretensió inicial. Acabar amb aquest territori que havia obert amb El secret de la moixernera. Ja n’hi havia prou, i la manera més evident que hi havia era acabar-ho amb la mateixa penya que li havia donat vida. Les cases són construïdes amb pedres de la penya. Ella n’ha estat la mare, i ella el pot liquidar.
La penya és una singularitat de Malpui. Els protagonistes, podrien ser joves de qualsevol poble del Pirineu, a mitjans dels anys 70?
O del Prepirineu. Potser podríem parlar de qualsevol lloc de Catalunya amb agricultura de secà. Tots aquells llocs d’on s’havia començat a emigrar cap als anys 60. Quan cau la roca de Malpui, hi queden set hereus, set cases amb continuïtat. El poble de la novel·la tenia unes vint o trenta famílies, normalment. A la conca de Tremp, l’èxode es va repartir cap a les ciutats (Barcelona o Lleida), cap als pobles del fons de la vall o cap a Andorra.
Els que queden al poble, no havien pogut marxar, o no tenien edat per fer-ho. Estan ressentits, descontents amb aquest destí que els toca?
Fins aquell moment, ser hereu era un privilegi. Amb els canvis en l’agricultura tradicional, es converteix en un destí tràgic, una condemna. Se senten desgraciats. Cal tenir en compte que és un moment en què la ciutat està mitificada, en contra del camp. Ningú no vol ser de poble. És com una vergonya. Hi ha un esperit del temps molt diferent a l’actual, en què això ha donat la volta.
L’any, en concret, és 1975. Moment de grans canvis, de la mort de Franco. Però és el marc, el paisatge de fons, no ocupa un lloc central en l’argument.
En una novel·la, importa el món interior dels personatges, més que no pas el marc. És el teló de fons del drama que viuen aquests joves. La mort de Franco, que curiosament també l’enterren sota una penya. I els nous horitzons que s’obren, com si la penya fos una muralla que ha caigut.
Tot comença el dissabte, el dia que ells marxen a una discoteca de Tremp per oblidar-se d’aquest poble que no els agrada. El dia d’esbarjo.
Un esbarjo una mica forçat. Perquè està de moda. Es dutxen, s’arreglen. És com un ritual, per poder dir que han passat la nit a la discoteca, fora del poble, en un lloc urbà… encara que s’hi avorreixin com a xuts. Més que divertir-se, és fugir d’allò que consideren gairebé brut, que en certa manera els avergonyeix. Fugir dels que tenen per sobre, que no només són els pares sinó també els padrins, els vells. En un moment en què la societat industrial ja porta a famílies de pares i fills, al poble encara hi queda la família extensa.
Tornen de la discoteca i no troben el seu poble. Des del principi, queda clar que una desgràcia esborra el poble de la faç de la terra: la penya s’ha desprès i ha colgat cases i gent. La tensió narrativa no és aquí, sinó en el que passa després. Era una dificultat?
Al principi s’anuncia el cataclisme. La caiguda de la roca apareix cap a la pàgina cinquanta. No em disgusta que se sàpiga, que hagi corregut aquest espòiler. Fins arribar aquí, el lector potser dubta de què ha passat realment, podria ser una percepció subjectiva d’ells… És important com entra el lector en una novel·la, amb quin primer paràgraf pots anunciar personatges o situacions per captar la seva atenció. A vegades és l’últim que escrius. En aquest cas, la primera frase la tenia pensada abans de començar.
Els pobles com Malpui eren petits, però cadascú anava a la seva. No es pot dir que fossin ben avinguts, moltes vegades.
Era una gent individualista, i alhora tribal. Les cases de pagès eren petites tribus, en les quals heretaves no només les terres sinó els odis i els prejudicis cap als altres, el que la família havia anat acumulant amb els anys, i que feia cap a l’hereu, el cap de casa, el que s’ha de quedar allà tota la vida. Quan van a fora del poble, més aviat intenten separar-se perquè no diguin “els de Malpui”. Intenten passar desapercebuts.
La desgràcia de patir el mateix tràngol, de perdre cases i famílies, els uneix?
Es trobaran en una situació amb què no havien comptat. De cop, se senten lliures, no tenen ni els pares ni els padrins al darrere. Tot allò que els donen per compensar-los de la desgràcia, tots els béns, són seus. En podrien fer el que volguessin, també marxar com han fet alguns dels seus germans que ells envegen. Però ni s’ho plantegen, perquè no estan preparats per marxar, se’ls ha educat per quedar-se al poble. No tenen estudis. I també es queden per l’amistat i complicitat que es va creant entre ells, per una solidaritat que es va consolidant a partir d’una injustícia que pateixen, la nit de la desgràcia, a la caserna de la Guàrdia Civil. El mateix dolor que comparteixen, la situació angoixant, els va unint.
És l’inici de la Transició. Ells es disposen a construir un poble nou prop d’on ha quedat enterrat el vell. En un moment històric en què hi ha esperances de poder construir moltes coses noves.
El mateix nom que li volen posar, Vilanova de Malpui, ho explica. Però canvia tot per no canviar res perquè al final el nom que queda és Malpui igual. I apareixen esquerdes, també en aquest poble. És una segona lectura, més enllà de la història personal d’aquests joves.
En la decisió de quedar-se hi influeix també un professor de l’Escola Agrària que hi ha a Tremp, on alguns estudien. El descriuen com un missioner. Vol que ells portin la modernitat al nou poble que s’aixecarà, el nou Malpui.
El personatge, me’l va inspirar un professor real, ara jubilat, que va fer classes en aquella època a l’Escola Agrària. Em va parlar dels alumnes que tenia en aquell moment, i de com funcionava. Dels diners que enviaven els americans per crear escoles agràries a través del Ministeri d’Agricultura. Volien que els pagesos espanyols aprenguessin una altra manera de conrear perquè després comprin els seus productes fitosanitaris. Era com una nova ideologia. El professor els explica el pas d’una agricultura a una altra. Una mica fred, perquè volien convertir l’agricultura familiar en una empresa. L’agricultura tradicional era perquè sobrevisqués la família… doncs ara no, ara ha de ser una cosa competitiva. En comptes de fer una mica de tot, fer una sola cosa: en el seu cas, un ramat d’ovelles.
Això implica abandonar el seu passat. L’escena metafòrica: arrencar les oliveres centenàries que hi havia als bancals.
Els arbres han d’anar a terra. Les oliveres són els arbres més vells, els que porten la marca tribal de cada casa. Al darrere hi ha els prejudicis: que si aquesta era d’un o d’un altre veí, que si aquest camí sempre havia estat un camí… es van trobant amb aspectes per destruir amb els quals no comptaven. No és tan fàcil fer net del passat quan se n’arrossega tanta cosa. L’obrer, en les ciutats, estava més alliberat d’això, en una revolució urbana i proletària, no hi hauria tantes noses per liquidar com en una de real. Aquests joves arrosseguen un pes que no es veu, però que és ben real. Els suposa molt més d’esforç, trencar amb prejudicis anteriors.
Hi ha un altre passat que no és físic, però que tampoc no s’esborra, el de la memòria. Uns són fills de cases més riques i altres més pobres. Uns del règim i altres de rojos.
Sembla que ho tenen superat, però afloren. Es pensaven que ho havien deixat, però ho porten a dins, són els odis de la Guerra Civil.
“Habitualment, no treballo gaire els personatges fins que em poso a escriure”
Els personatges principals són els set nois pagesos que han quedat vius del desastre. Set, en principi. Després apareix el contrabandista.
Habitualment, no treballo gaire els personatges fins que em poso a escriure. Havia d’aparèixer, perquè en aquella zona, tenint relativament a prop Andorra, n’hi havia. El contraban, en molts casos, era un suport econòmic a l’agricultura. És el personatge que està en contacte amb un altre món que no és el del poble, que treballa de nit, és misteriós… Em va anar guanyant a mesura que escrivia aquesta història.
És el primer que veu que el turisme és el futur, i s’acaba fent un hotel allà mateix on hi havia el poble.
Sovint aquests passaven al davant del pagès de casa bona, que es quedava arrelat allà… i empobrint-se.
Set hereus, els nois que van quedar vius de Malpui. No es va plantejar posar-hi una pubilla?
Sí, però em destarotava el grup. Si vols imaginar un grup molt unit, l’any 1975, ha de ser de nois. La companyonia que es va creant entre ells, si hi hagués hagut una dona, hauria estat complicat. Però ben aviat apareixen dues dones de personalitat forta, que influiran molt en aquest grup. I a mesura que avança la història, aquesta influència creix.
Al cap dels anys, només un d’aquells set nois –ja gran– ha continuat fent de pagès. I li donarà continuïtat una noia. No deu ser casualitat…
No ho és, no. L’última part del llibre, quan els protagonistes es tornen a trobar, està dirigida per dues filles. Són elles les que els reuneixen. I els que queden al poble són el pagès i l’hoteler. Aquest és el que prospera, el primer va tirant amb subvencions.
A vegades, el narrador és una primera persona del plural. A vegades és una tercera.
El narrador dominant és un nosaltres. Com una veu generacional, que expressa el sentiment majoritari del grup. Viuen al mateix lloc –els instal·len en un hotel– i la veu comuna m’anava mol bé per expressar les il·lusions compartides, o els desenganys. És clar que això tenia uns límits, perquè a la novel·la és important l’interior de cada personatge. Per això quan algun d’ells està sol, apareix una tercera persona focalitzada. Només veus el que veu ell. Combinar les dues veus m’anava bé, també, per trencar la monotonia.
La seva cooperativa, el somni que volen construir, no tira endavant. Fracassen?
No. Han viscut intensament la seva joventut, creant la seva pròpia obra. Fent allò que ells volien fer i era seu. Allò que dona sentit a la vida, encara que sigui un fracàs econòmic… però això no vol dir que sigui un fracàs personal.
Deia vostè al principi que a mitjans dels anys 70 els feia vergonya ser de poble. Ara ja no ho és?
Ha anat a més, l’orgull de poble. Des de mitjans dels anys 80, potser, quan es comença a parlar de contaminació a les ciutats, de massificació. La balança s’inclina cap al poble, i ser de poble és un valor. Els que havien marxat a la ciutat, en pobles com el Malpui imaginari, tornen i s’arreglen la casa. La pandèmia actual li ha donat més valor encara. Ha canviat tant, això!
