• Compartir

Pensionistes al carrer

Joan Carles Arredondo
23 de març de 2018

Els pensionistes han sortit al carrer. La retallada sorda dels ingressos que han anat patint en els últims anys han acabat esclatant en uns temps en els quals els discursos oficials s’omplen de referències a una bonança econòmica encara imperceptible per a les capes més desafavorides de la població. Els prop de deu milions de pensionistes són també deu milions de vots, i les calculadores de les secretaries d’organització dels partits comencen a treure fum per determinar quin efecte acabarà tenint aquest esclat de protestes a les urnes. Després d’haver-se ajornat, el necessari debat sobre el sistema de pensions s’afronta ara, tard i malament, amb la pressió afegida de l’estat d’opinió dels afectats actuals.

Des del carrer, els pensionistes no volen atendre a tecnicismes, ni en tenen motius. El missatge que han anat rebent durant els anys que han estat treballant era que les seves cotitzacions que pagaven els concedien el dret a percebre una remuneració un cop passessin a la reserva laboral. Arribat aquest moment, el missatge canvia: les seves pensions s’han convertit, per art de màgia, en un problema econòmic que ells no han generat, però que els porta a perdre poder adquisitiu cada vegada que es fa una revalorització anual. En els últims cinc anys, les pensions creixen a raó d’un 0,25%, que traduït en termes mitjans significa poc més de dos euros al mes. L’any passat, l’IPC va créixer un 1,1%. Els pensionistes han perdut, un any més, poder adquisitiu.

La reforma del sistema que s’havia introduït el 2013 havia abandonat el que s’anomena indexació, que traduït en un llenguatge menys tècnic vol dir actualitzacions equivalents a l’IPC. Se substituïa per un sistema anomenat índex de revalorització de les pensions, que ha tingut com a resultat que els increments dels últims anys hagin estat sempre a la banda baixa prevista (el mínim d’augments és, precisament, del 0,25%). El ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, diu ara que vincular les pensions a l’IPC és antiquat. Aquesta visió sotmet un pilar del benestar social com són les pensions, i així s’ha acreditat durant la crisi quan sovint han estat els ingressos dels pensionistes els que han aturat el cop que per a moltes famílies va suposar caure en l’atur, als designis de la moda. Una mena de Vanity Fair social, que molt probablement no haurà estat un plat de bona digestió per als que veuen que els seus ingressos creixen dos euros al mes.

Menys treballadors en actiu per pensionista

Les mobilitzacions dels pensionistes han tingut, com a mínim, la virtut d’accelerar la necessària reavaluació d’un sistema assetjat per múltiples fronts. El fonament era que les pensions actuals es pagaven amb els ingressos provinents de les cotitzacions dels treballadors en actiu, sota la promesa que aquest esforç es veuria compensat quan arribessin a l’edat de jubilació. Però els dèficits actuals, que superen els 18.000 milions d’euros anuals, posen de manifest que els principis fundacionals grinyolen. El problema era visible des de ja feia anys, però les reformes plantejades eren pures mesures cosmètiques. Una pila d’estudis, marcats sovint per apriorismes ideològics que contrasten amb les disfuncions del sistema: la població viu, afortunadament, més anys i això implica que està cobrant pensions durant més temps. La piràmide de població tendeix al canvi i cada vegada hi ha menys treballadors en actiu per pensionista. I, finalment, la política de salaris baixos dona peu a menors cotitzacions per cobrir unes prestacions per jubilació calculades a partir de sous més elevats.

La situació actual empeny a la baixa les pensions, i les estimacions d’experts assenyalen que serà necessari convidar els treballadors en actiu a complementar les cotitzacions amb aportacions a fons privats. És una de les alternatives, tot i que en el marc del Pacte de Toledo, que és un organisme creat per evitar que sigui el govern de torn el que elabori propostes sobre pensions que serien forçosament a curt termini i sense consens, hi ha representades ideologies que defugen la intervenció del sector privat en una matèria que forma part de l’estat del benestar. Per això, s’estan plantejant altres possibilitats, com traspassar algunes de les prestacions que ara depenen de la caixa de la Seguretat Social als pressupostos generals de l’Estat –és a dir, que es pagarien a través d’impostos– i crear tributs específics per cobrir algunes d’aquestes prestacions.

Són idees que formen part d’un debat que s’ha ajornat durant massa temps. El temor al desgast electoral que suposa introduir canvis ha acabat derivant, igualment, en protestes. Les presses per acontentar els sectors que ara són al carrer no seran, de ben segur, bones conselleres. Serà necessari trobar l’equilibri entre donar resposta al pols del carrer i la necessitat de reformar el sistema perquè aquest sigui, per fi, perdurable en el temps.

  • Compartir