Els orígens de les greus dificultats del sistema de pensions espanyol són diversos, tot i que sovint se sintetitzen en un: la politització que regeix els plantejaments que es fan arribar a la taula de negociació (coneguda com el Pacte de Toledo). Per exemple, abans d’acabar la legislatura amb la convocatòria de les properes eleccions, estava previst que es tanqués un acord sobre el marc que regularia el futur de les pensions en els anys vinents, però el consens es va trencar tan bon punt es va posar data als comicis. Deixar el futur d’una qüestió tan sensible en mans de la política, en el sentit més partidista del terme, és molt perillós, com alertava uns dies enrere en un article el professor Guillem López-Casasnovas. Advoca per un diagnòstic de la situació i una formulació de propostes per part d’organismes independents, sense intervenció de polítics massa pendents del què diran o, per ser més exactes, per quants vots els farà perdre el què diran.
Els reptes que afronta un sistema de pensions que, sistemàticament, té més despeses que ingressos són massa profunds com per deixar que qui els solucioni estigui més pendent de quina repercussió electoral tindrà la decisió que de complir el veritable objectiu: una protecció social digna de formar part de l’estat del benestar. La prioritat acaba sent no veure’s esquitxat per un acord que no tingui l’aprovació dels partidaris de cada formació política i, per això, hi ha greus dificultats per arribar a pactes.
Mentrestant, el problema es va fent gran. Esgotada la guardiola de les pensions (hi ha 5.000 milions d’euros on fa set anys n’hi havia 67.000), els governs han hagut de tirar de préstec per cobrir el desfasament entre el que s’ingressa i el que es gasta a la Seguretat Social. 15.000 milions d’euros cada any, que s’hauran d’anar tornant euro sobre euro i amb interessos, i amb la perspectiva que, lluny de resoldre’s el problema, s’anirà fent més gran quan la generació del baby boom arribi a l’edat de jubilació.
I s’anirà fent més gran si persisteixen situacions com la que es va produir l’any passat, quan es va batre el rècord de treballadors que es van acollir a la jubilació anticipada. 141.000 persones es van jubilar abans de complir els 65 anys. En aquest punt convé fer una puntualització: jubilació anticipada no és el mateix que prejubilació. Aquest últim terme inclou treballadors que hagin pactat amb la seva empresa deixar de prestar servei un període abans d’arribar a l’edat de jubilar-se a canvi d’un complement de la prestació d’atur que fa la mateixa empresa. En canvi sí que queden incloses persones afectades per processos d’acomiadaments col·lectius que compleixin requisits com tenir entre dos i quatre anys menys de l’edat de jubilació i hagin cotitzat un període prou llarg (almenys 33 anys). Per fer-ho més entenedor: no tot el personal que les entitats d’estalvis (un dels sectors que més ús fa d’aquesta possibilitat) està acordant que es retiri abans d’hora fa incrementar el nombre de persones jubilades anticipadament. Però sí una part.
La situació és que aquestes persones que, voluntàriament o per decisió de les seves empreses, es jubilen abans del que els pertocaria estan contribuint a reduir l’edat mitjana de jubilació, malgrat que les últimes reformes del sistema haurien hagut d’augmentar-la. Així, mentre la tendència hauria de ser que el 2027 els treballadors es jubilessin als 67 anys, l’edat mitjana actual és de poc més de 64. Això significa, sobretot tenint present que afortunadament l’esperança de vida es va allargant, que aquestes persones estaran més anys cobrant la pensió que li pertoca. En conseqüència, més despesa.
La mateixa incertesa sobre el futur de les pensions està alimentant aquest increment de les jubilacions anticipades. Com que l’expectativa és que el model per calcular les pensions es corregirà a la baixa, molts treballadors prefereixen assumir la penalització que els suposa jubilar-se abans que arriscar-se que el càlcul final els resulti més desfavorable. Una raó de més perquè l’acord, sigui entre polítics o plantejat per organismes independents, s’acabi de definir.
L’augment, fins al rècord històric, de jubilacions anticipades és un símptoma més que la despesa del sistema de pensions té una clara tendència alcista i, amb independència que es puguin plantejar fórmules per reduir aquesta despesa –probablement injustes i més probablement encara impopulars–, també convindrà trobar-ne per incrementar els ingressos. En deu anys, la despesa de la Seguretat Social s’ha incrementat en un 56% i els ingressos en un 7,5%. Aquest és un dels mals. Per corregir-ho, i donat que la demografia ajudarà poc en els anys vinents, l’arribada d’immigrants s’apunta com una alternativa. Segons l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal, l’arribada de 270.000 immigrants cada any a l’Estat reduiria el dèficit de la Seguretat Social un 2,2% en termes de PIB. És una dada significativa en uns temps en què partits emergents assenyalen els pretesos mals de l’arribada d’estrangers.
El Pacte de Toledo, ara dinamitat per les eleccions, també obria la porta a posar algun tipus de cotització als robots que, anys a venir –i potser no tan llunyans–, faran una part important dels treballs a les empreses. Robots que cotitzen. El futur ja és aquí. Ens emplacem a ampliar aquesta qüestió en futurs articles.
