Un 4% dels 19.560 asteroides propers a la Terra que es coneixen tenen una probabilitat d’impacte no nul·la. A la Conferència de Detecció d’Asteroides i Deixalles Espacials que es va fer del 22 al 24 de gener a Alemanya es va estimar en una possibilitat sobre 11.428 que l’asteroide 2006 QV89, de 40 metres, impacti sobre el planeta a una velocitat de 44.000km/h el 9 de setembre a les 9 hores i 3 minuts del matí. Però a part dels estudis dels astrònoms governamentals, hi ha gent que es dedica a buscar meteorits entre els milers de partícules que cauen cada dia al planeta, la majoria en pols.
Hollywood i el seu univers han convertit la caiguda de meteorits a la Terra en sinònim de perill imminent per a una ciutat o, fins i tot, per a la humanitat. La realitat però, ens recorda que la fàbrica de somnis americana és precisament això, llicència per imaginar. I és que el planeta blau rep cada dia tones de material procedent de l’univers. Sí, tones, assegura el caçameteorits José Vicente Casado. El que ocorre és que amb el contacte amb l’atmosfera, la majoria s’acaben convertint en polsim i ni ens n’assabentem. Altres fragments sí que ens arriben en forma sòlida. D’aquests, si cauen de nit, com ocorre amb els trons, primer se’n veu l’estela de llum, seguida del seu esclat (que seria el fenomen potencialment més perillós atès que si és molt fort podria arribar a rebentar vidres, parets, etc.) i després arriba la caiguda. Malgrat tot, no es coneix ni un sol cas al món de persona que hagi mort per l’impacte d’un meteorit. El que sí que és una realitat és que aquests bocinets d’univers poden aportar-nos molta informació sobre el cosmos. I, curiosament, sense aixecar la vista cap a les estrelles, sinó mirant al terra.
Tenint tot això present, resulta lògic que hi hagi qui hagi convertit els meteorits en l’eix de la seva vida. En aquest context va néixer ja fa uns anys <www.meteorits.cat> o <www.cazameteoritos.es>. Està impulsat per José Vicente Casado, l’únic caçameteorits professional espanyol, és a dir, que es dedica a jornada completa a buscar aquestes pedres de l’univers, escriu llibres, fa conferències i té una important col·lecció d’aquests materials que presta per a exposicions o altres finalitats, a més de donar els més valuosos a la ciència. L’acompanya en l’aventura David Allepuz, malgrat dedicar-se professionalment a la banca. Amb els anys, han format, a més, un equip d’unes sis o set persones que ocasionalment s’uneixen a les seves expedicions per buscar meteorits. Procedeixen de diferents llocs d’Espanya. Un d’ells és l’astrònom de l’observatori del Montsec i professor de l’Institut Astrofísic de Canàries, Josep M. Bosch, que malgrat estar jubilat no abandona la seva passió per l’astronomia. Va acompanyar l’equip de caçameteorits.cat l’any 2016 al desert d’Atacama, a Xile, a buscar quins rastres deixen a la Terra aquells estels que ell admira des del seu observatori a Santa Maria de Montmagastrell (l’Urgell). S’havien conegut dos anys abans, quan Casado i el seu grup van veure descendir un bòlid que podia haver caigut en un radi entre, precisament, Santa Maria de Montmagastrell i Castelldans, aproximadament. “Es van posar en contacte amb mi i els vaig ajudar en el que estava al meu abast, com ara cedir-los la casa on tinc l’observatori i sortir en alguna expedició. Malauradament, no vam trobar res, perquè la vegetació ho dificulta”, explica. Es va animar a fer una expedició amb ells i va ser força fructífera. Tot i ser el primer cop, va descobrir vuit meteorits. “És una sensació fantàstica, similar a quan descobreixes un asteroide”, confessa Bosch. I és que ell sap què són aquestes troballes. En té assignades fins a 490, d’asteroides, cinc dels quals s’han convertit en descobriments. Cal tenir en compte que entre l’assignació i que els organismes oficials en confirmin el descobriment poden passar anys o dècades. “És un procés molt llarg”, assegura Bosch. De moment, però, ja ha deixat la seva empremta als asteroides, que porten noms com Montmagastrell o Josepbosch (aquest pel seu fill). Segurament, és una de les poques persones que descobreix pedres a l’espai i a la Terra.
Tal com expliquen Casado i Allepuz, les probabilitats que caigui un meteorit a Catalunya són les mateixes que vagi a parar a deserts com els del Sàhara o Atacama. Ara bé, la manca de vegetació i les condicions meteorològiques (bàsicament, clima sec i absència de pluja) fan que en aquests indrets siguin molt més fàcils de localitzar. La majoria són rocosos, encara que també se’n poden trobar de metàl·lics, que correspondrien al centre de l’asteroide al qual pertanyen. Això sí, un cop els troben, cal seguir una sèrie de passos. El protocol de recollida estableix que cal fotografiar-los a terra amb un GPS amb la seva posició, també és convenient disposar d’un cub d’escala, que és com un petit dau d’un centímetre de costat que permet donar una idea de la pedra recuperada. La troballa es marca al GPS, se li assigna un número correlatiu i es porta alhora un registre en paper. Posteriorment s’emmagatzemen en bosses zip-lock. A partir d’aquí ve un altre pas, el més científic: l’anàlisi de les troballes, que en el seu cas és obra del catedràtic de la UPC Josep Llorca. Ell els estudia amb tècniques microscòpiques i estetroscòpiques que confirmen si realment es tracta d’un meteorit. De moment, n’han trobat més de 300 arreu del món, dels quals ja n’han pogut analitzar i confirmar una setantena. Estudiar-los pot aportar informació valuosa sobre el cosmos i l’origen de la vida.
D’entrada, els pocs que s’han trobat de Mart permeten “intuir de quins materials està format un planeta on l’home encara no hi ha posat els peus”, recorda Llorca. A més, dels meteorits procedents d’asteroides, “alguns contenen molècules orgàniques; probablement la vida a la Terra es va originar per aquests tipus de molècules”. Per tant, aquestes troballes permeten als experts endinsar-se en l’estudi d’aquest camp.
