Bona part de la Patagònia, que té una extensió com dues vegades Espanya, és una estepa estèril de vegetació i desèrtica. Però les seves vores són el que la fa més interessant, tant per la fauna que s’hi pot admirar com els pingüins i les orques o els paisatges dels glaciars com el Perito Moreno. I és que la Patàgonia, que abasta també territori de Xile, està envoltada per les aigües de l’oceà Atlàntic per l’est, de l’oceà Pacífic per l’oest i pel pas de Drake al sud. Tota una experiència.
Molta gent s’emociona en sentir la paraula Patagònia, i l’associa amb un paratge natural idíl·lic, un lloc que cal visitar almenys una vegada a la vida. La realitat no és ben bé així, ja que la major part del territori de la Patagònia, que és tan extensa com dues vegades Espanya, és una estepa plana i subdesèrtica, sense cap vegetació més enllà de quatre mates fuetejades pel vent sense aturador. Com a màxim pots veure de tant en tant algun nyandú, un parent dels estruços força més petit, o algun guanac, que ve a ser el parent salvatge de les llames. Si vols saber per què la Patagònia s’associa amb el paradís, la clau és a les seves vores.
Per la banda de llevant, la Patagònia es troba amb l’oceà Atlàntic, i per ponent amb la serralada dels Andes. Tots dos punts de trobada ofereixen coses completament diferents i úniques, responsables que la paraula Patagònia ens resulti tan evocadora.
La banda que dona al mar és famosa per la gran quantitat de fauna que hi podrem trobar. A tota la costa hi viuen colònies de pingüins de Magallanes, que es diuen així en honor al famós explorador. Com a curiositat, aquests pingüins excaven la terra per fer-hi uns nius que semblen caus de conills. Tenint en compte el clima que hi fa, segur que és més còmode covar els ous arrecerat sota terra que no pas a la intempèrie.
Un dels millors llocs del món per veure fauna, pingüins inclosos, és península Valdés. Aquí hi trobarem l’única colònia continental d’elefants marins. Estem parlant de les foques més grans del món, uns animals que poden arribar a fer sis metres de llarg i a pesar gairebé quatre tones. Els mascles tenen un morro allargat, que és el que els ha donat el sobrenom d’elefants. Són animals espectaculars, i normalment de caràcter pacífic, excepte durant l’època de zel. Les baralles entre mascles poden arribar a ser molt ferotges, amb els contrincants aixecant-se drets per batre’s a mossegades amb el coll ensangonat. També hi trobarem colònies de lleons marins, que es diuen així perquè els mascles tenen el cap més gros i pelut, mentre que les femelles són més petites i estilitzades, diferències que també trobem entre els mascles i les femelles dels lleons.
Si aneu cap a Punta Norte, arribareu a un dels millors llocs del món per veure orques, i no caldrà ni tan sols enfilar-vos a un vaixell, ja que les podreu observar des de la costa mateix. La colònia de foques atrau aquestes balenes dentades, que busquen una cria de foca despistada que els garanteixi un bon àpat. A vegades les orques s’acosten tant a la platja buscant la teca fàcil, que queden sense prou aigua per nedar, i han de tirar enrere arrossegant-se com poden. No passa cada dia, però si teniu temps i hi aneu a l’època adequada (cap al novembre) surt a compte provar sort i esperar-se unes quantes hores. Si us heu quedat amb ganes de més balenes, aneu cap al sud, prop del poble de Puerto Pirámides. Al golf de San José, a tocar del poble, s’hi apleguen les balenes franques, que estan força acostumades als turistes xafarders i se solen deixar observar de ben a prop. Són de color fosc, gairebé negre, poden arribar a mesurar 16 metres de llarg i pesar gairebé 40 tones. Estem parlant d’unes balenes amb barbes, és a dir, que filtren aigua del mar per menjar-se els petits crustacis que s’hi troben.
Si voleu més pingüins, podeu arribar fins a Punta Tombo, uns 300km avall, i us trobareu una de les colònies més grans de pingüins de Magallanes de tot Amèrica del Sud. L’únic inconvenient que té Punta Tombo és que es tracta d’una zona molt coneguda, i d’accés fàcil, de manera que els turistes arriben en quantitats gairebé industrials. L’aparcament d’autobusos de l’entrada ja és premonitori de la gentada que hi pot haver. Si necessiteu veure els pingüins amb més calma, també hi ha el lloc que us ho permetrà, però l’esforç per arribar-hi també serà més gran. A partir del poble de Río Gallegos, surt una pista sense asfaltar, que arriba fins a Cabo Vírgenes, l’última punta de la Patagònia argentina. Al cap d’un parell d’hores conduint per la pista entre argelagues i vent, arribaràs a la colònia, i el més probable és que siguis l’únic que ha tingut prou voluntat per arribar fins aquest cul de món. Però sentir-se sol enmig de centenars de pingüins, sense cap altre esser humà al voltant, té el seu què. Cal tenir en compte que, si voleu veure totes aquestes coses, heu d’anar-hi tant sí com no durant la primavera austral (és dir, la nostra tardor), ja que és l’única època de l’any que ens permetrà gaudir de tota aquesta fauna en plena activitat.
Si ens canviem de banda, ens trobarem amb els Andes, la serralada més alta d’Amèrica del Sud. Hi ha moltes atraccions turístiques, com les mateixes muntanyes o algun poblet que té la fama de ser molt bonic, com ara El Bolsón. L’estrella, però, i amb diferència, són els glaciars. El més gran, i també el més conegut, és el Perito Moreno. Si vens de Río Gallegos, hauràs d’agafar la carretera que va fins a El Calafate. Fa només 30 anys El Calafate era només un poblet, gairebé podríem dir de mala mort, i gràcies al turisme creixent dels glaciars s’ha convertit en una zona amb el bo i millor en serveis turístics. A partir d’aquí surt la carretera que et porta al glaciar. Com a curiositat, un dels últims revolts abans d’arribar és conegut com la curva de los suspiros, ja que tothom fa un esglai quan de darrere la muntanya apareix el glaciar més gran dels Andes en tota la seva immensitat.
El Perito Moreno s’arrossega pel cul de la vall fins que topa amb el llac Argentino, i el divideix en dos i impedeix així que les aigües de les dues bandes es comuniquin. Aquest fenomen fa que el nivell de l’aigua d’una banda del llac vagi pujant, i a la vegada fongui el glaciar. Arriba un moment en què el dic natural es trenca, i l’aigua s’obre pas esterrossant la paret de gel de 150 metres de gruix. Enganxar aquest moment és complicat, però és un autèntic espectacle natural, tan únic que hi ha gent que, quan s’acosta el moment, s’instal·la a la zona fent acampada si cal. I l’experiència s’ho val. Si voleu veure més glaciars però no teniu tant temps, hi ha un vaixell que fa un recorregut pel llac i s’acosta a les llengües d’altres glaciars de la zona. Els tiquets els podreu comprar a El Calafate mateix. Si en algun moment del passeig us avorriu, mireu al cel. Amb una mica de sort veureu passar el còndor, l’ocell volador més gran del món.
Recomanacions
El nostre estiu és la pitjor època per viatjar a la Patagònia, ja que fa fred, els dies són curts i els animals no estan en la seva màxima activitat. La millor època per anar-hi és durant la nostra tardor i hivern.
És important anar protegit del vent, ja que el tindreu present gairebé les 24 hores del dia. Si teniu pensat fer caminades, cosa molt recomanable, emporteu-vos calçat adequat.
La moneda oficial de l’Argentina és el peso argentí. Un euro equival a uns 50 ARS, aproximadament.
Els animals que viuen a les zones protegides estan molt acostumats a la gent, per tant, no tindreu cap problema per fer bones fotografies. Ara bé, si el que voleu és veure ocells, val més que porteu prismàtics i un bon teleobjectiu.
Si aneu amb cotxe de lloguer, calculeu bé les distàncies. A vegades hi pot haver 500 quilòmetres entre una gasolinera i la següent. També és recomanable passar per les carreteres més transitades, encara que doneu una mica de volta. En cas d’avaria és molt d’agrair que passi un cotxe de tant en tant.
