La seva entitat d’estalvis el deu haver convidat alguna vegada a parlar. És una ocurrència dels de màrqueting, que vol posar de manifest un valor com la proximitat en el tracte. Per parlar, sobretot per parlar amb un banc, cal un lloc on fer-ho –sobretot si es té present que per telèfon s’acaba parlant amb una màquina que no para de donar opcions accessibles a cop de teclat, i llargues esperes–. De llocs per parlar, n’hi ha cada cop menys.
Aquest mes de desembre el Banc d’Espanya va fer l’habitual estadística d’oficines bancàries. De l’informe, se n’extreu que, del 2008 ençà, Catalunya ha perdut més de la meitat de les sucursals bancàries. El fenomen no és exclusiu de Catalunya, perquè les tendències del sector financer passen per conduir els clients cap a la relació telemàtica, però com que el punt de partida al país era d’una profusió important d’oficines, el tancament de sucursals ha estat més intens.
Els temps canvien, és cert, i la filosofia que la proximitat –geogràfica– amb el client era un element competitiu per a les entitats bancàries està clarament en desús. Entrats gairebé en la segona dècada del segle XXI, la tendència ha estat al tancament de sucursals i, en conseqüència, a una dràstica reducció de personal, en molts casos per la via de les prejubilacions. Les dades disponibles són a escala estatal: el 2008, les entitats d’estalvis donaven feina a 278.000 persones. El 2017, la xifra havia baixat fins als 187.000 treballadors.
Per a l’evolució d’oficines bancàries, sí que hi ha dades de Catalunya: el 2008, n’hi havia unes 8.000, que passats 10 anys han baixat a menys de 4.000. Aquest dràstic descens en el nombre de sucursals, de locals on és possible per als clients rebre una atenció més personalitzada –si això és possible en la relació amb una entitat bancària– ha deixat, només a Catalunya, 467 poblacions sense cap oficina bancària. En aquestes poblacions hi viuen prop de 250.000 persones que no tenen cap banc amb què parlar. Clarament, la proximitat ha deixat de ser un valor competitiu. I, a més dels municipis que s’han quedat sense opcions d’interlocució, el fenomen també s’estén en barris d’algunes ciutats grans.
En aquest clar canvi de tendència, hi contribueixen factors múltiples: la crisi va provocar una primera esporgada d’oficines, i la concentració d’entitats que es va fer a continuació va intensificar-la, perquè s’estaven produint clares duplicitats en les xarxes de sucursals. En últim terme, la transformació digital ha acabat de perfilar aquesta manifesta tendència a la baixa.
Tot apunta, doncs, que aquesta tendència continuarà. A Catalunya hi ha, actualment, 469 oficines bancàries per cada milió d’habitants, una xifra baixa en comparació amb les 550 sucursals que hi ha a l’Estat, però força alta si es prenen com a referència altres països europeus: Holanda en té 99 i Alemanya, 356, per posar uns exemples. La mitjana es va aproximant a aquests països, perquè fa 10 anys la proporció a Catalunya estava per sobre de les 1.100 oficines.
Disposar d’aquesta gegantina xarxa d’oficines va tenir efectes en el negoci dels bancs. L’expansió tenia sentit per captar clients, però la gran profusió d’oferta acabava afectant els marges de les entitats. Aquest és un dels factors que ara s’intenta corregir. Ho facilita l’intens procés de concentració que s’ha viscut a l’Estat després de la crisi, que va reduir el gruix del sistema bancari a 11 entitats –si es descompten les gàl·lies d’alguns territoris on resisteixen algunes caixes d’àmbit marcadament local.
Una competència menor acostuma a tenir efectes nocius sobre el servei. El consumidor té menys opcions a les quals recórrer si no queda satisfet de la relació que té amb el banc i la proximitat i la disponibilitat del servei era un dels factors que contribuïa a aquesta satisfacció. Hi ha un fet cert, els joves tenen menor tendència a apropar-se a la sucursal bancària i disposen de les eines i les aptituds tecnològiques que els permeten prescindir de la relació directa. Però són molts els usuaris que no tenen ni eines ni coneixements i als quals aquesta reconversió silenciosa però implacable els suposa una clara regressió en el servei. Les persones de més edat són la baula feble de la lògica mercantilista que s’imposa en un sistema financer que atén més el valor de les accions que els valors socials. És una altra de les variables negatives d’haver esborrat del mapa financer les caixes d’estalvis.
