“Em sembla que aquest és l’últim dia que escric en aquest llibre. Demà passat em tinc que presentar a Barcelona. Qui ho tenia que dir!” Aquest és el darrer escrit que el tonenc Sebastià Buxaderas va fer en el seu diari, l’abril de l’any 1938, abans de ser mobilitzat cap al front. Tot just unes ratlles després explica que enterrarà el diari a l’hort, dins d’una capsa, per por que el trobin si escorcollen la casa. Se n’acomiada, com si fos d’una persona: “Em sembla, amic llibret, que demà t’enterraré…”.
Buxaderas va sobreviure a la guerra i va poder desenterrar el seu estimat diari. És un dels més de trenta que van servir de base de la tesi doctoral de l’historiador pallarès Oriol Riart, que ara ha pres forma de llibre. Érem feres. Diaris personals de combatents a la Guerra Civil (Pagès Editors) es presentava dimarts a la Biblioteca Caterina Figueras de Tona.
Riart posava l’exemple del diari de Buxaderas per explicar “el tracte especial que donaven als diaris” aquells que els escrivien. En el seu cas, gairebé humanitzant-lo. Tot i que en el seu cas no el va escriure al front, com d’altres del llibre, sí que és una bona font per saber “com vivien abans d’anar-hi”. El jove va haver d’anar al front amb l’exèrcit republicà, però durant la batalla de Baladredo, al Pallars –un duríssim enfrontament enmig de la muntanya–, es va passar de bàndol. Ja des del costat franquista, el febrer de l’any 1939, va escriure també un segon diari que encara és inèdit, recordant els dies del front. Molt possiblement, utilitzava notes que havia pres en els dies del combat “i a Burgos les va passar en net”. I aquesta part té una peculiaritat: “Tot i ser fet en aquell moment i en aquell lloc, l’escriu en català”, diu l’historiador tonenc Carles Puigferrat, que va acompanyar Riart en la presentació.
Buxaderas era fill d’una família de forners. Havia fet estudis mercantils, i tot i comptar només amb 17 anys quan va iniciar el seu diari, se li nota un pòsit cultural. “Els que els escrivien solien ser joves amb passió per la lectura”, diu Riart. En alguns casos, devien haver llegit diaris escrits per soldats de la Primera Guerra Mundial. “Escrivien perquè volien sentir-se protagonistes del que estaven vivint”. L’historiador remarca que se’ls veu “la fatiga de les trinxeres” al cap d’unes setmanes de guerra. Tot i que abans d’anar-hi, com és el cas del mateix Buxaderas, que provenia de la Federació de Joves Cristians (FJC), estan disposats “a morir per Déu i la religió”. El fervor també s’apaga quan senten passar les bales: “Déu s’esfuma una mica, si no és que es veuen desesperats, i en canvi prenen importància les cartes a les famílies, com a testimoni que són vius, i valor com la solidaritat o la camaraderia entre companys”. Son més valuosos, en general, els diaris que les cartes, on es procurava dissimular les penúries per no fer patir la família.
Dimecres que ve, a les 7, el llibre de Riart es presentarà a Vic, a l’Abacus, perquè entre els diaris recollits per Riart també hi ha el d’un vigatà: el dentista Carles Bassas, que també va estar al front del Pallars amb els nacionals. Primer era a la rereguarda, però quan el mobilitzen per anar al front s’angoixa: “Al recibir la noticia me produjo tanta sorpresa que me quedé como asustado”, va escriure.
