Al balcó, l’oïda s’aguditza: vol saber d’on venen. No com a gest de control –ara no és temps de censura– , sinó per verificar que hi som tots i que els que hi som continuem bé, que no falta ningú. Ànsies de reconèixer-nos per primera vegada en la mateixa causa, en un mateix gest. Tots, fins i tot els que no acostumen a ser-hi, avui també són al balcó. L’oïda reconeix el veí del quart pis, amb qui ja desitja trobar-se, i a les del tercer segona, que ara sembla que aplaudeixen amb més ímpetu que mai, si això fos possible. També a les nenes –o són nens?– del cinquè de la vorera del davant. S’imagina com somriuen! No es veu res, tothom mira. Ningú no sap res, tan sols intueixen. Fins que arriba el dia: “Una hora menys de confinament!”, fan broma alguns. Aquesta hora que canvia, la que de vegades molesta tant, d’altres, desorienta. La que trenca el ritme vital dels més petits i dels més grans, però que sempre, de forma inevitable, ens porta la primavera. Aquest any, la nova estació arriba plena de rostres, de salutacions i d’abraçades des de la distància. Reconeixement i sorpresa de nous coneguts i dels ja sabuts. I l’oïda dona pas a la vista: eren nenes! Ara sí, els ulls veuen somriures, intueixen veus i fins i tot crits. Uns ulls que retenen els rostres perquè, quan ens retrobem al carrer i a les escales, no ens deixem de saludar, ni tan sols amb aquests que mai no hi eren.
Sento vergonya per tants dies, massa, sense haver atès el reclam de les marees blanques. “Això no va amb mi, jo ja vaig sortir el dia que em tocava.” Tants dies, tants anys, tants carrers buits, tantes pancartes sostingudes per braços exhausts, fatigats, a la recerca de mans amigues. Cossos que ara lluiten orfes d’equips de protecció, que doblen horaris per compensar els companys acomiadats i les plantes tancades, els sous rebaixats i les demandes incompreses. Ja ho deien: “No només ho demanem per a nosaltres, és per a tothom, per a tu també”, cridaven veus esgotades per les guàrdies mal pagades, els dobles torns i les nits de descans no descansades. I ha arribat el moment, tard, molt tard, de reconèixer l’error i de saber que, malgrat tot, ara són aquí, els nostres blancs, verds, blaus i estampats per als més petits. Ells que ara ens senten aplaudir “i ho agraeixen, per descomptat” i ens diuen que ara és moment de posar l’espatlla i de sentir-se reconeguts. D’acord, però que l’oblit no ho esborri tot quan el carrer recuperi els nostres passos. Que siguin moltes les mans per compartir, aleshores, el pes de la lluita.
Una rosa de paper el dia de Sant Jordi i un pastís de fruites el diumenge “per això, perquè és diumenge i cal celebrar-ho”. Una picada de timbre i uns passos corrent. De lluny, una rialla, la més desinteressada que recordo, la més còmplice i afectuosa. Clara, Alina, que també podrien ser Marc, Laura, Jan o Mireia: els nostres veïns, amb qui ens creuàvem cada dia, carregats amb carteres, bosses d’esport, cares de son, mal humor, cansament acumulat… Tantes vegades una salutació, una carícia, per mostrar que els coneixes, que els saps a l’altre costat de la paret, que els sents jugar, riure i plorar, que els intueixes alegres o enfadats; tranquils, nerviosos o cansats. Els teus veïns, els que aquests dies juguen, riuen i ploren com sempre, però que ara també aprenen a cuinar i que el treball de casa es duu millor si és compartit. Ells que enyoren els seus amics, amb qui es comuniquen per les pantalles que, ara, s’han convertit en la vida, ells que enyoren tant els avis, amb els quals comparteixen receptes i manualitats i a qui enregistren vídeos per felicitar-los el dia del seu aniversari. Elles, les meves veïnes, que segueixen a l’altre costat de la paret, que són les primeres a l’hora de sortir al balcó a aplaudir. Elles que ho entenen tot molt més del que creiem, elles que aguanten aquest moment que ningú hauria d’haver viscut. Elles que, com ningú, saben embellir aquest temps amb roses i amb pastissos per celebrar això, que avui és diumenge.
Les mans temoroses subjecten l’aparell que arriba urgentment des de la zona bruta, d’aquella on ho vas deixar tot abandonat. Allà on va quedar la teva forma de vida, els teus mobles, la teva nevera plena, els teus records i aquell vell telèfon amb el qual cada nit confirmaves que els teus fills continuaven bé i des d’on senties que els teus nets t’enviaven un petó abans de caure baldats al llit. Avui ha arribat des de la part bruta un artefacte nou. Tant de temps negant-t’hi i ara, quantes hores d’espera! T’han dit que podràs veure’ls, també els teus nets, i no comprens com pot ser tan fàcil entre tants cables, màscares i tubs. Però ha arribat aquest aparell nou ficat en una bossa de plàstic i en ella, les cares dels teus. I et venen ganes de cridar que tens molta por, que el cos t’està fallant, que no saps si en sortiràs, d’aquesta, i que els estimes amb tota l’ànima del món i que quan això s’acabi els abraçaràs més que mai. Però res no surt a través dels teus llavis, només un breu “us estimo” i un gràcies etern per haver connectat amb tu en aquest moment de la vida. I ells et miraran i et diran que t’estimen, sense dir-te que mai més viuran sense dir-t’ho cada dia, que et pensen en cada minut i en cada moment. I us mirareu als ulls, allà on us reconeixeu, allà on els gens acostumen a encapritxar-se, amb una mirada que diu tant, però que avui es descobreix curta, escassa, insuficient.
El temps, aquest estrany fenomen que s’allarga i s’escurça al seu gust. El temps que s’escapa quan hi ha presses, però que s’aferra en l’avorriment, el temps de l’enyor i el de l’oblit, el que sempre esdevé excessiu en el sofriment i insuficient en el plaer. Un temps, el d’ara, que permet rellegir un llibre, retrobar-se amb velles aficions, finalitzar feines eternament inacabades, redescobrir el plaer de trucar a la família i els amics, gaudir d’un dinar amb sobretaula, oblidar el rellotge, trobar un lloc de la casa per a cada cosa. Temps per aprendre i experimentar, temps també per no fer res, per contemplar i escoltar el silenci. Temps per exercitar, relaxar i tenir cura del cos. Quin gran regal aquest temps!, sobretot quan d’altres ni tan sols el tenen en arribar a casa, dutxar-se, ficar-se al llit i esperar que l’endemà sigui més lleu, més suportable, menys trist. Que la jornada que comenci tingui algun sentit, més enllà del plaer de tornar a compartir-lo amb els companys de l’hospital.
On aneu carregats d’estrelles, creus i galons? Què preteneu mostrar, vosaltres que no sou polítics ni periodistes. Vosaltres, que ni tan sols formeu part de la societat civil, sorpresa de veure-us enfilats en aquesta tarima, destinada a transmetre informació i no pas por. Sapigueu des d’ara mateix que no us volem. Que no caurem en les vostres urpes metal·litzades, que no ens espanten els vostres uniformes ni tampoc el vostre llenguatge bèl·lic. Nosaltres ens quedem amb les altres medalles, les dels treballadors que s’han vist obligats a deixar-ho tot i les dels que continuen treballant des de casa amb una feina que s’eixampla davant de tanta demanda de famílies desesperades. Ens quedem amb els sanitaris, amb els mestres, amb el personal de neteja, amb els carters, amb els professionals que continuen atenent a gent gran, menors i presos, amb els transportistes, amb els escombraires, amb els agricultors, amb els empleats de farmàcies i botigues de queviures que ens continuen abastant els productes de primera necessitat. Nosaltres ens quedem amb els que es mereixen, però no guanyen, una medalla cada dia. Torneu a les vostres casernes i comissaries de les quals mai no hauríeu d’haver sortit.
L’art té el seu propi temps de confinament, de solitud i de recolliment que permet la creació, la recerca, temps per afinar els instruments, enregistrar, preparar el material, deixar reposar i refer el que no ens agrada, el de tornar a començar. Després, arriba el període de mostrar les primeres pàgines, una estrofa, un primer esbós, d’explicar el nostre projecte, de temptejar una nova tècnica, el de polir; temps d’escoltar, acceptar, discutir, defensar, reajustar i completar. Finalment arriba l’esperat moment d’exposar, de publicar, de cantar, tocar i actuar. Moment per la complicitat, aplaudiments i felicitacions; també per les crítiques i els desenganys. Avui, centenars d’artistes surten de l’anonimat i de la intimitat per regalar la seva obra inacabada, per cantar des dels balcons i ballar des dels terrats, per compartir peces musicals en pantalles convertides en mosaics de boques, veus i instruments. Per compartir fotografies, pintures, escrits, obres de teatre, poemes i contes. I amb ells, els espais més quotidians es transformen en escenaris, llibreries, sales d’exposició, auditoris i sales de cinema. A la tornada, tots tenim un deute amb ells, aquesta vegada més que mai. Llavors caldrà buscar la manera que l’art travessi la nostra pell, que la mirada s’enamori davant les seves obres, la ment es perdi entre paraules, les oïdes es remoguin amb els sons i que les nostres mans aplaudeixin, aplaudeixin i aplaudeixin.
El cel es descobreix transparent i ens regala imatges que mai no hauríem imaginat. Un cel que, per primer cop, ens mostra el que és capaç d’oferir si els cotxes continuen aparcats, si les fàbriques abandonen els fums i els transports redueixen les emissions. Aquest cel, que ara mostra la plenitud dels seus colors, es conjura amb la natura per avisar que no hi ha perill, que els humans són a casa, que els sorolls ja no existeixen, que els riscos han desaparegut. I la natura respon amb cants d’ocells, “els més bonics i forts que havíem sentit mai”, amb l’expedició d’animals a platges buides, parcs plens de flors i carrers desèrtics. Quines sensacions deuen envair les seves ments? Quines pors i sensacions deuen aflorar en aquest moment d’incerta llibertat? Tant de bo el seu instint animal els avisi quan el perill aparegui de nou. Tant de bo haguem après alguna cosa perquè aquest sigui el més lleu possible.
Quart concurs de narrativa curta d’EL 9 NOU
