El proppassat 29 de maig, s’acompliren 150 anys del naixement de Gilbert Keith Chesterton, un pensador excels, novel·lista afamat i periodista contrastat. Entenc que el seu llegat és plenament aplicable a l’entorn actual de la nostra societat. Sobretot vivint en un món dominat pels totalitarismes, les immigracions, les guerres i les grans diferències pel que fa a un desenvolupament global sostenible i uniforme arreu. Un cop dit això, confesso que arribo a convenir certs paral·lelismes entre el seu procés de conversió i el de l’apòstol sant Pau a prop de Damasc, quan Déu el va fer caure del cavall.
Prou sé que hi ha molta gent al meu voltan que professa altres religions. Com també n’hi ha d’agnòstics. Ho respecto tot. En el cas de Chesterton, val a dir que nasqué al si d’una família imbuïda d’anglicanisme. Fou quan va morir el seu pare que es va decidir per abraçar el catolicisme. Llavors tenia 48 anys. Mentrestant, no veig cap tipus d’impediments orientats a dotar la nostra existència des d’una perspectiva d’àmplia espiritualitat. Em nego totalment a deixar-me envair pel rum-rum d’una vida amorfa i buida de sentit. Pretendre plegar-se en front la tasca dels influencers actuals que es volen erigir en capdavanters de la nova filosofia em genera neguit, preocupació i insatisfacció.
Qualificar de mal menor l’esclat de la intel·ligència artificial i creuar-s’hi de braços ens ha de remoure la conciència. Com deia el propi Chesterton, “l’aventura podrà ser boja, però l’aventurer ha de ser assenyat. Educar és una forma de culte de la voluntat… que no pas de covard culte del fet. La idea que no cerca esdevenir paraula és mala idea. De la mateixa manera que la paraula que no es projecta en acció és mala paraula.” Podrà semblar un joc de paraules però amaga un rerefons de força quirats.
No essent així, no tenim dret a queixar-nos després en contemplar, esglaiats, l’avenç gegantí de l’extrema dreta a tota Europa. A veure quins resultats ens depararan les urnes del 9 de juny. Ho tenim a tocar. Personalment, em costa molt de trobar un sol polític que em faci el pesmínimamen. Per això valoro la tesi d’en Chesterton quan deia que “les coses mortes les arrossega el corrent. Només allò que és viu hi pot anar contracorrent”. Convé remarcar que contra la dualitat entre capitalisme i socialisme ell apostava decididament pel terme distributisme, un concepte patentat per ell, en plena connivència harmònica amb propostes concretes de l’encíclica Rerum novarum del papa Lleó XIII (1891).
Ningú no ens ha de poder prendre la utopia de lluitar per un món millor. On no ens deixem la llibertat d’autoobligar-nos. On regni la pau, l’amor i el bé. Potser parlo d’una certa bajanada utòpica, malgrat que crec fermament en la divinitat i en el poder i la força de l’home. Al cap i a la fi, des de la simplicitat del cor entreveig el gaudi d’un èxit ben reeixit. Quan s’obvia qualsevol tipus de creença, un pot caure en la comoditat de cercar justificacions que validin aquesta posició. Tot seguit es dona per bona la teoria del primer xerrrameca de mercadal que se’ns presenta. Aleshores, qualsevol estirabot ens pot arribar a seduir. Per tot plegat, reivindico l’obra i el pensament d’aquest gran autor al bell mig de l’entrellat empantanegat que ens toca viure. Al cap i a la fi, l’educació és l’ànima de la societat. Passa de generació en generació.
