El recent anunci de Ruben Doblas Gundersen –El Rubius per a amics i followers– un dels youtubers més coneguts a l’Estat que fixaria la residència a Andorra ha ressuscitat el debat que ja era present quan altres companys d’activitat havien fet el mateix pas, i abans amb algunes celebritats analògiques també havent pres una decisió idèntica. Andorra té tots els atractius que es vulgui, però no és gaire difícil deduir que el principal d’aquests per a les celebritats, digitals i analògiques, és el marc fiscal d’aquest petit país, especialment per a les persones que tenen ingressos elevats.
El debat moral no s’ha fet esperar. Per més legítim que s’hagi de considerar que cadascú fixi la residència on més li plagui, hi ha el fet cert, en aquest cas, que la mudança té la dolça companyia d’una reducció substancial de la factura fiscal. Sense afany d’aprofundir, a Andorra hi ha tres tipus impositius en funció dels ingressos: les persones que ingressen menys de 24.000 euros estan exempts de pagament, entre 24.000 i 40.000 euros paguen un 5% i a partir de 40.000, un 10%. Aquest últim aspecte és important per als youtubers que han decidit complir les condicions que imposa Andorra per rebre la consideració de resident –bàsicament, passar-hi mig any–: els seus ingressos són, sovint, milionaris. En el cas de l’últim representant d’aquesta activitat digital, algunes fonts apunten que els ingressos serien de l’ordre els 2,5 milions d’euros, d’altres apunten que més de 4 milions. Tant se val, per cada milió d’euros, ingressats, aquest senyor pagaria en pagaria més de 400.000 en impost sobre la renda. A Andorra menys d’una quarta part. I, com més creixen els ingressos, més marge net va quedant.
Els youtubers formen part de la cultura digital, però el debat que suscita la decisió que han pres molts d’ells d’instal·lar-se a Andorra (que té molt de digital, perquè en el fons tenen l’oportunitat de teletreballar i aquesta és una activitat que es pot fer des de gairebé qualsevol lloc, sempre que hi hagi internet), és també un debat propi de l’època analògica: quin és el grau de solidaritat que s’ha d’exigir als que més ingressen?, com de progressius han de ser els impostos?, quines obligacions té l’Estat un cop ha recaptat els impostos? En el fons els moderns millenials estan suscitant preguntes pròpies de boomers.
Més enllà de l’hedonisme que mostra la decisió de buscar com esquivar la pressió fiscal, l’emigració voluntària que emprenen aquestes celebritats digitals –molt diferent, per cert, de l’obligada per la qual han hagut de passar molts dels seus companys de generació, alguns (molts) després de deixar-s’hi moltes hores d’estudi– posa de relleu la impopularitat de la qual s’ha envoltat massa sovint la política tributària en general. Els impostos són impopulars perquè o bé no se n’ha explicat prou bé la importància o bé perquè l’Estat no ha estat exemplar en la gestió. O, fins i tot, per totes dues raons.
Els youtubers –no tots, perquè alguns han explicat clarament que no tenen cap problema a continuar tributant a l’Estat– han pres una determinació més enllà de consideracions morals, similars als sermons religiosos, formulades sovint per les mateixes veus que empenyen a actuar sota la responsabilitat individual. La decisió de fugir a un país amb uns impostos del 10% per a les persones amb ingressos elevats, i un 4,5% d’IVA en comptes d’un 21% és, efectivament, individual, si bé és cert que acaben afectant el col·lectiu, perquè un estat amb menys ingressos també és un estat amb menor capacitat per mantenir una sanitat i una educació universals amb uns estàndards notables de qualitat, de disposar d’infraestructures que facin desitjable de viure-hi i d’invertir-hi i, fins i tot de posar a disposició dels mateixos youtubers un internet de prou alta velocitat.
És molt probable que Andorra es pugui permetre que la factura fiscal que acaba obtenint sigui més reduïda, perquè algunes de les inversions que s’han d’afrontar, per exemple en infraestructures, són inferiors a les d’un país amb una mida més gran. No passa el mateix en estats que han de mantenir molts serveis del que es considera estat del benestar i que requereixen més ingressos per poder-lo mantenir.
Un altre debat és si el marc fiscal espanyol és el més idoni i si els estàndards de qualitat dels serveis públics són equiparables a l’esforç tributari que s’imposa als ciutadans. El sistema espanyol és progressiu –traduït, paga més qui més té– per contribuir a una redistribució de la riquesa. Però, sense deixar de banda aquest marc, tot es pot debatre. Tot menys l’afirmació d’un des youtubers expatriats que va arribar a afirmar que l’Estat no li havia donat res. Res? L’assistència sanitària, l’oportunitat d’una educació pública, les carreteres, els serveis de bombers…
Els youtubers han mostrat una envejable capacitat de seduir les audiències amb continguts que els resulten interessants i d’aconseguir ingressos econòmics en uns canals digitals en els quals moltes empreses encara busquen la seva part del pastís. Però de la mateixa manera que és poc gratificant que hi hagi discursos que els desqualifiquin des de la superioritat, ho és que facin mofa del que compleix pagant els seus impostos com toca.
