Papicha és el primer llargmetratge de la realitzadora algeriana exiliada a França Mounia Meddour. Es tracta d’una crònica d’un període nefast per la història recent d’Algèria marcat per la irrupció del fonamentalisme islàmic en totes les vessants de la vida pública del país, com l’educació i la conducta i vestimenta de la dona. Però també hi ha la clau autobiogràfica sobretot pel que fa a la resistència d’una dona a totes aquestes imposicions religioses.
La trama es desenvolupa al port d’Alger, l’any 1997, i té com a protagonista a Lyna Khoudri, una jove estudiant de lletres franceses, aficionada a la música, al ball i al disseny de moda, totes elles expressions que són censurades per l’integrisme.
Aquesta jove i unes companyes d’universitat decideixen reivindicar públicament aquestes llibertats, inclòs el dret a parlar francès, i exposar-se així a una condemna pública i l’estigma moral a més d’una fustigació susceptible d’arribar a l’assassinat.
És interessant observar la manera com ella i les seves amigues viuen en una resistència passiva, una provocació lúdica i en una presa de consciència que les porta a percebre l’horror que caurà sobre el país i consideren abandonar-lo. Sense atendre els senyals que li fan la seva parella i la seva família més propera, la jove protagonista defensa el dret a viure a Algèria en llibertat i vestir-se i maquillar-se com li dona la gana en una societat que exigeix una submissió absoluta a la dona i l’obligació de portar el haïk, un vel per tot el cos.
La directora i guionista Meddour (Rússia, 1978) explica la repressió del món islàmic en un film que ja ha tingut presència en diversos festivals
