Ja feia uns mesos que se sentia parlar del nou fenomen indie de la música ibèrica, quan un dissabte d’hivern de 1995 vaig comprar-ne el Super 8, que ja venia acompanyat per l’EP Nuevas sensaciones, a un curiós venedor de discos que tenia la parada a l’entrada d’un immoble del carrer Tallers de Barcelona. Aquell vespre vaig posar el CD a l’aparell de casa, i les percepcions no eren gens dolentes fins que va sonar Jesús i es van convertir en excel·lents. Tots els prejudicis que podien fer pensar que un grup de rock andalús no podia ser tant o més bo que un d’Atlanta o de Glasgow, van ser dinamitats a l’instant. Los Planetas van passar a formar part de la meva trinitat particular de grups immaculats del rock ibèric, juntament amb els Ilegales i Los Enemigos. De fet no era gens gratuït que el productor de Super 8 fos Fino Oyonarte, baixista del grup de Malasaña.
Després del disc de debut van arribar els igualment excel·lents Pop, Una semana en el motor de un autobús i Unidad de desplazamiento, cadascun dels quals va suposar una baula més en l’evolució d’una formació marcada per l’inconformisme, que ha acabat derivant precisament cap a la recerca de nexes d’unió entre la tradició folklòrica del seu país, el flamenc, i el bany psicodèlic de la música popular que havien mamat els seus components. A tombant de segle, quan encara no sabíem que uns mesos més tard Bin Laden atacaria els centres neuràlgics de la societat occidental, i ni tan sols ens fèiem una idea mental dels canvis que suposaria un any més tard l’entrada de l’euro com a moneda de canvi, ells ja predeien amb Unidad de desplazamiento que no hem vingut a aquesta vida per quedar-nos precisament aturats.
Un dels darrers caps de setmana de desembre del 2000 la banda va aterrar a la sala Apolo, on fins i tot si hi actués jo, que no tinc ni remota idea de tocar cap instrument, sonaria bé. Aquell concert és segurament el més rodó que he vist mai d’uns Planetas que tenen en la irregularitat dels directes el seu punt feble. Els grans temes dels seus discos iniciàtics, barrejats amb els Santos que yo te pinte o Un buen día, i l’aura mística d’un local que ja hauria de ser patrimoni auricular de la humanitat, van convertir-me definitivament a la religió de J i Florent. I no digueu que no importa… Apol·lo prou que ho sap.
