Amb l’emergència econòmica sorgida de la pandèmia del coronavirus ha emergit, i no és el primer cop, la imatge d’una Europa lenta i burocràtica. Atendre les necessitats d’unes economies que han estat forçosament hivernades durant setmanes i que han hagut d’esmerçar recursos públics ingents en sanitat, en prestacions per desocupació, en ajuts als sectors que paraven la mà (gairebé tots), hauria requerit d’una celeritat que els equilibris polítics han posat en dubte el concepte d’unitat que s’hauria de suposar a una institució que es diu, quina paradoxa, Unió Europea.
El que ha acabat sortint després de massa mesos d’anades i vingudes, d’avisos a navegants, d’aliances de conveniència i de discursos de cara a la galeria, ha estat un acord que en l’aparença que ofereixen els grans titulars i en espera que se’n coneguin els detalls no ha deixat ni vencedors ni vençuts. Certament, és un punt de partida més interessant que si hagués estat al contrari. Amb vencedors i vençuts, les mirades de recel entre determinats països del nord i determinats països del sud s’hauria convertit en una esquerda perillosa.
Els titulars deixen clar que, per primera vegada, l’Europa dels 27 assumeix deute propi. Quan es va tirar endavant la moneda única, els experts indicaven que era una moneda coixa, entre d’altres motius, per la inexistència d’aquest endeutament compartit. S’està lluny de la plena unió monetària, però el que s’ha fet amb els fons sorgits per les necessitats de la pandèmia és obrir tímidament la porta.
Una última derivada destacable del pacte és el relaxament en les mesures de control respecte al que havia estat habitual en les operacions de rescat de la crisi de 2008. Aquells homes de negre, aquelles troiques no haurien de formar part del llenguatge descriptiu de les mesures impulsades per la crisi del coronavirus.
Això no significa que no hi haurà deures. En termes futbolístics, els homes de negre venien a representar el marcatge individual sobre els països que havien rebut ajuts europeus. Ara s’ha optat pel marcatge en zona. Com la funció de les videoconferències de la mà alçada, un país podrà posar el crit d’alerta si considera que algun altre soci s’està apartant de la línia recta. No tindrà dret a vetar, però sí que podrà convèncer la resta i, si ho fa, se’n poden pagar les conseqüències i acabar no rebent els fons compromesos.
El govern espanyol no va dissimular gens la satisfacció per l’acord. Com un dels països més colpejats per la pandèmia, el repartiment dels fons ara acordats beneficien l’Estat, que obté l’equivalent al 14% del seu PIB entre les subvencions directes, 72.000 dels 140.000 milions que rebrà Espanya, i els crèdits als quals tindrà dret, prop de 68.000 milions. És una porció important dels 750.000 milions que es repartiran a tot Europa.
Però encara que sobre el paper aquests 72.000 milions siguin a fons perdut i es pugui considerar, per tant, que surten de franc, es fa difícil pensar que hi hagi hagut tanta generositat per part d’uns socis europeus que tendeixen a ser previnguts amb les economies del sud en general i l’espanyola en particular. No els falta del tot raó, vist com es van destinar els recursos ingents dels fons de cohesió que va rebre l’Estat espanyol poc després d’accedir al club europeu i que van fomentar una economia de confeti amb trens d’alta velocitat cap a enlloc i una borratxera immobiliària que té poc a veure amb el foment de la productivitat que se li hauria de suposar a una inversió tan elevada.
Ara s’obre una oportunitat per recuperar la credibilitat i convertir els discursos sobre la necessitat de reactivar una economia més industrial –indústria entesa en paràmetres del segle XXI, amb més tecnologia, més cura ambiental i el suport imprescindible de la recerca i la innovació– en realitat. Els fons que es rebran són conseqüència d’una pandèmia que ha colpejat intensament el país des del punt de vista sanitari, i també des del punt de vista econòmic. Però també s’han d’entendre com una oportunitat per introduir els canvis necessaris a partir de diagnòstics que s’han fet des de fa una pila d’anys però que mai s’han afrontat amb decisió.
I també són previsibles deures més dolorosos. No serà estrany que d’aquí a pocs mesos es comenci a veure el peatge que suposa accedir a aquesta gran solidaritat que aparenta tenir Europa: les reformes que van quedar pendents quan, a partir de 2013, l’economia es va reactivar després de la profunda crisi financera estan sobre la taula. Les pensions, el mercat laboral i els esforços per reduir el deute seran deures que el govern haurà d’afrontar aviat.
Europa surt de la llarga cimera dels últims dies embellida amb una capa d’unitat, però per sota encara queden les reticències d’un nord que el sud percep com a gasiu i un sud que el nord considera malgastador. Els estigmes sempre seran persistents. Molts titulars indicaran que el d’aquesta setmana és un acord històric, però el periodista Claudi Pérez era molt oportú aquesta setmana quan citava Borges: “La veritable història és pudorosa; les seves dates essencials poden ser, durant molt de temps, secretes”.
