A la compra del meu darrer vehicle autopropulsat, alemany per més senyes, el venedor, en lliurar-me’l seguint un estricte protocol establert des d’Stuttgart al més pur estil Hollywood, va dedicar dues hores del seu temps a explicar-me les andròmines electròniques que duia el cotxe amb una precisió encomiable demostrant-me tant que feia bé la seva feina com que la qüestió mecànica és actualment irrellevant.
Em va explicar un munt de coses, que el cotxe aparca sol, que encén els llums sol (no sé si l’afecten els solsticis, ni si els detecta), que canvia de marxes sol amb precisió germànica en funció d’un munt de paràmetres (que mai no recordaré), que detecta sol la proximitat d’altres vehicles i que, posats a fer, frena sol si considera que el conductor és babau i així ho creu oportú després d’analitzar i processar un munt més de dades i aplicar funcions i característiques certament aclaparadores.
Passats ja els primers mesos d’ús del cotxe, m’he anat acostumant per collons a la lògica alemanya de fer les coses. En general els teutons ho construeixen tot amb una lògica incomprensible per als mediterranis, una mica com les indicacions toponímiques a les carreteres holandeses on, per més senyalització que hi hagi, que hi és, i per molt que un s’hi fixi, un sempre s’hi perd, vet aquí.
Així, el puto cotxe ja ha aconseguit domar-me, que sempre vagi amb el mode de conducció per defecte, l’econòmic, marcat amb un ecològic LED verd (que sé on se’l podrien posar) que em recompensa, com als simis ensinistrats a base de plàtans saborosos, la moderació a la carretera. Tanmateix, no veig enlloc del panell d’instruments que digui que el suau dièsel que impulsa tanta tecnologia contamina com un fill de puta i que d’aquí a no massa no em deixaran ni entrar a Barcelona (o sortir del garatge) tot i que en comprar-lo el govern de la Nación em va fer un descompte per ser un vehicle poc contaminant… ja té collons la cosa.
Una gràfica acolorida, també en un verd eco, em valora la conducció i em diu si condueixo bé, si accelero massa, si freno més del compte, si sóc brusc o suau, paràmetres tots ells que valora de manera enigmàtica la màquina teutona. Penso que només li fa falta una càmera per fotografiar-me la cara d’imbècil que dec tenir i que després ja la pengi automàticament a l’Instagram o a l’aplicatiu de moda a la Germània, on se me’n fotran de mi, entre cervesa i cervesa, els dissenyadors de tanta collonada de precisió.
En la meva simplicitat, tot just ara he descobert que en punt mort, per molt que acceleri, el dièsel contaminant mai no passa de les dues mil revolucions (segur que ho deuen controlar des de la Germània) i que per molt que vulgui no puc arrancar sense cordar-me el cinturó de seguretat o amb la porta oberta com feia sempre la meva iaia Pepeta (era de Manlleu) quan jo li feia de xofer per anar a veure parents morts en algun lloc de la Nacional 152 ara fa una pila d’anys.
Fa poc se’m va acudir aixecar el capó davanter que oculta el cau del motor i la transmissió de precisió a l’estil Panzerkampfwagen. La massiva presència d’andròmines estranyes apinyades com bales de canó (com dirien els fans d’algun club de futbol) i amb cura mil·limètrica d’AutoCad en un compacte disseny 3D no deixa espai per posar-hi la mà, ni res, de fet. Va ser llavors que em varen venir de cop a la ment els automòbils de la meva joventut en què se’ls podia aixecar el capó, veure el terra i posar-hi la ma, les mans, els braços i, si t’ho proposaves, el tors enter per a fer reparacions d’emergència mal arrambats en qualsevol cuneta mentre maleïes el Delco, els platinos, les bugies, la bomba de gasolina o tapaves les fuites d’aigua bullent dels maneguets del radiador amb cinta americana de la bona.
Tanta tecnologia em toca una mica els collons, la veritat, però més que totes les estranyes collonades electròniques juntes, el que més em toca els collons és l’absència de la clàssica palanca del fre de mà, la qual accionava amb tanta mestria per fer aparcaments de cine en carrerons estrets, per derrapar com foll davant les ties de moda quan beure no era delicte i per ajudar-me a fer les paelles de la Trona amb el meu 127 sense trucar, ara fa dos segles.
Demà penso anar al concessionari perquè me’n posin una d’una puta vegada.
Rock me mama
