Altra vegada sento la parella barallar-se. Darrerament sovinteja el to de veu desagradable, parlen poc, i, quan ho fan, fàcilment arriben els planys o els crits o els plors o els greuges o tot alhora, i la seva olor, la de tots dos, ha canviat: a la Violeta se li han assecat tots els matisos d’herbes aromàtiques i de sal i d’aigua amb molsa de muntanya, i amb prou feines reconec el perfum dels seus cabells, que sempre m’evocaven la llar de foc del seu avi, pedra i cendra antiga, greix acumulat en una gran olla negra de sutge que fumeja eternament sopes i guisats de circumstància, i a en Joan se li han avinagrat les emanacions corporals, tot és aspror i acidesa per molt que es dutxi, i no trobo ni rastre d’aquella flaire deliciosa de pell de taronja jove, arbre fruiter en un jardí assilvestrat que rajava pels seus porus quan estava content, i això em neguiteja i no em deixa dormir.
Ara ella diu que aquest tema nostre s’ha acabat, Joan. De fet, ja fa temps que es va acabar. Ni riem, ni xerrem, ni tenim ganes de veure’ns; no fem l’amor, ni ens acariciem, ni ens fem petons; no fem projectes plegats, ni ens expliquem les nostres vides; no t’interessa el que faig, ni m’interessa el que fas; sembla ben bé que ja no tinguem res en comú. Tot plegat és una farsa sense cap sentit, i som massa joves per enterrar-nos en vida, de manera que avui faré de debò el que, els darrers dos o tres anys, tots dos hem sabut que calia fer.
Mentre diu això, la Violeta va fent maletes apressadament. No es mira bé què hi posa, el que de debò importa és el gest desairat i violent, tot és urgència i desordre. Agafa amb les dues mans el xal que li va regalar en Joan i, inconscientment, com sempre fins que va començar la crisi, se l’apropa al nas abans de posar-lo a la bossa i l’ensuma. No ho hauria d’haver fet, fa olor de viatge a la Patagònia i d’inoblidable nit d’amor en un hotelet diminut al confí del món; fa olor d’immenses extensions de gel de color blau i de balenes enraonant a la llunyania i de cel infinitament estrellat: sota l’edredó, després d’una marató de petons que els va deixar exhausts, en Joan li va xiuxiuejar a cau d’orella –els enamorats, entre altres privilegis, tenen dret a sentir el cant de les balenes–, li va dur una copa de vi, la va abrigar amb el xal que hores abans havia comprat a una índia vella i arrugada com el món, i va obrir la finestra malgrat el fred polar. “Shhhhh, mira, escolta, olora”, va dir, i s’abraçaren mentre, efectivament, un eco majestuós els duia els sons secrets i inaudibles dels animals fantàstics, i una olor indefinible –gel i peix i aire límpid i vi i fum de llar i llana verge– els pujava per les narius. Mil estrelles, què dic, mil, centenars de milers, milions d’estrelles d’un cel inabastable els acompanyaven.
La Violeta ha respirat fondo, ha descartat el xal, ha acabat d’omplir a correcuita una bossa i una maleta, i m’ha mirat furtivament. “Buck, Buck”, ha dit amb ulls tristos, i ha marxat.
Avui toca manualitats, i en Joan torna a proposar als nanos un taller de màscares de paper maixé que els darrers anys s’ha convertit en una tradició: és fàcil, és barat i els nens i nenes en gaudeixen molt, perquè poden empastifar-se sense que ningú els renyi i delirar amb formes, volums i colors. Els resultats sovint són sorprenents. Fins que no ha ensumat la barreja de paper de diari mullat, farina i cola, fins que no s’hi han afegit les olors futures del vernís i la pintura, tot anava bé. Però, de sobte, el nas ha enviat senyals d’alarma al cervell, aquest les ha traslladat a l’ànima, i una mica més i en Joan es posa a plorar al bell mig de l’aula. Ho ha resolt fent veure que es netejava les ulleres, sonant-se, eixugant-se els ulls com si hi tingués una mota de pols. Diguem que ha controlat la situació, però la resta del dia l’ha passat entre boires fosques, pensaments negres, pizza congelada i programes imbècils a la tele, i quan finalment –eren ja les 12, potser més tard– m’ha tret a passejar, m’he escapat, he arrencat a córrer i he sentit el pobre Joan cridant “Buck, vine aquí!, Buck, vine aquí ara mateix!”, però jo ja he decidit que he de trobar la Violeta i no li he fet ni cas.
M’he posat a trotar nord amunt. Sé on la trobaré, hi hem estat un munt de vegades. Vaig olorant i troto seguint la via del tren, sempre cap amunt. Pel camí em creuo amb gent que per norma general m’ignora, excepte un parell d’humans que fan pudor de maldat, de brutícia i de massa alcohol. Em diuen: “Vine aquí, gosset; vine, maco”, i miren d’arraconar-me, però els ensenyo les dents i bordo amb cara de poca broma i desisteixen. De matinada m’aturo per dormir en un racó d’una estació abandonada. L’olor de la Violeta és més a prop; hi reconec algunes herbes, la cendra d’alzina freda i el lleu perfum florit que es posa rere les orelles i que casa tan bé amb el sutge i el greix dels seus cabells, però estic massa cansat i necessito reposar.
En Joan ha trucat a la Violeta malgrat l’hora intempestiva: “S’ha escapat en Buck, l’he buscat per tot arreu, no sé què li ha agafat”, diu amb un nus a la gola. I la Violeta primer l’ha esbroncat: “Hòstia, Joan, ja està bé de descontrol, no? Ni un gos ets capaç de cuidar!”. Però tot seguit se’n penedeix, li demana disculpes i li dona instruccions per a l’endemà: “Avisa la policia local, els veïns i el veterinari; fes fotocòpies amb una foto del gos i un telèfon i escampa-les pel barri. Ànims, Joan, és una bona bèstia, en Buck, ja apareixerà”.
Però han passat dos dies i en Buck no apareix, i en Joan ja no té esma ni de llevar-se: se n’ha anat la dona, se n’ha anat el gos, i novament es posa a recordar l’olor de paper maixé del taller de la Violeta. Hi havia anat a passar un cap de setmana quan tot just començaven a festejar, i havia pujat amb la Kiche, la seva vella i estimadíssima gossa llop. La gossa, potser feliç de fer-ho davant d’una llar de foc i d’una finestra que donava a la muntanya, potser conformada ensumant els mil perfums que li arribaven del bosc, es va morir aquella mateixa nit, somiant. Ell s’havia quedat desarmat, indefens, incapaç de prendre cap decisió, i la Violeta ho va preparar tot mentre ell, a l’alba, dormisquejava. A mig matí, la noia va deixar el cadàver de la Kiche al seient del darrere del cotxe, un pic, una pala i una bossa al maleter, i va demanar a en Joan, sol·lícitament però fermament, que fes el favor de pujar. Van fer camí muntanya amunt una bona estona. La noia conduïa amb gran destresa, i només es van aturar quan la pista esdevingué del tot impracticable. La Violeta va agafar el pic, la pala i la bossa, en Joan va agafar el cos inert i pesant de la Kiche, i van enfilar un caminet fins a arribar a un racó molsós, tocant a una torrentera. Feia fred i, malgrat que era primavera, encara es veien cúmuls de neu aquí i allà, on el sol no arriba. “Cava”, li va dir, “que jo vaig a buscar flors”. Quan tot va estar llest, van enterrar la vella gossa i al damunt hi van posar una catifa de flors diminutes, de molsa i de líquens; després, la Violeta va treure de la bossa dues màscares que representaven sengles gossos llops, se’n va posar una i va donar l’altra a en Joan. “Posa-te-la.” Va obrir un vell llibre de Jack London i començà a llegir en veu alta: “El gran llop es detura i sembla somiar; després, llançant un llarg udol la tristesa del qual glaça la sang, reprèn la seva correguda cap al bosc profund on viu. I quan venen les llargues nits de l’hivern i els llops surten dels boscos per caçar en les valls baixes, se’l veu córrer al davant de l’horda, sota la pàl·lida claror de la lluna o a la lluor resplendent de l’aurora boreal. De talla gegantina, domina els seus companys, i la seva gorja sonora dona el to al cant de la banda, que data dels primers dies del món”. En acabar la lectura, en Joan tremolava de dalt a baix. “Ara udolarem”, va dir la Violeta, i va alçar el front i els ulls i el nas cap al cel, i es va posar a udolar amb totes les seves forces. Al cap d’un moment en Joan la va seguir, i durant cinc minuts ben bons tots dos es van acomiadar de la Kiche. Els seus udols travessaven el bosc i la vall fosca, xocaven amb els cingles de l’altra banda del riu, amb el vent feien el viatge de tornada, com un bumerang, i a la muntanya no se sentia res més. Quan ja tornaven cap al cotxe, encara amb les màscares posades, en Joan es va girar per veure per darrera vegada la tomba florida, la molsa, el rierol i els arbres centenaris, i en comptes d’entristir-se per la vella gossa morta va pensar que acabava de viure un moment preciós. Després es van donar la mà. Feien olor de terra molla.
Cap a la vesprada del segon dia he arribat al poble de la Violeta. Ahir a la tarda, una nena encantadora em va acariciar i la vaig acompanyar una estona. Em va dur a casa seva i em va donar un tros del seu entrepà i una mica d’aigua. M’hi hauria quedat un parell o tres de dies, perquè estava esgotat. Vaig dormir una horeta a la seva falda, però sentia que ja era ben a prop i vaig decidir fer via. La nena em va dir adeu amb la mà, trista però sense queixar-se. Sabia que me n’havia d’anar, que maca. Ja hi soc. Grato la porta. Bordo un parell de cops i torno a gratar. La Violeta obre, em mira estorada, xiscla, m’abraça, riu, plora, fa bona olor. Després em fa entrar i telefona a en Joan. “És aquí, en Buck, Joan! És aquí, el valent!”
En Joan no ha trigat ni dues hores a plantar-se a ca la Violeta. En entrar m’ha trobat dormint; tinc les potes fetes un nyap i poques ganes de festa, però noto que les pudors d’en Joan també han desaparegut. Després de festejar-me tots dos, en Joan i la Violeta em deixen descansar. De reüll em fixo en la parella. Es miren llargament, s’abracen. Han començat fraternalment, insegurs i tímids, contents, suposo, d’haver-me retrobat, però l’abraçada es perllonga i s’intensifica, i diria que l’atmosfera de la saleta va guanyant en matisos: hi ha herbes aromàtiques i sal i aigua amb molsa de muntanya i perfum de llar de foc i de pedra i de cendra antiga, hi ha greix acumulat en una gran olla negra de sutge, hi ha flaire de pell de taronja jove, d’arbre fruiter en un jardí assilvestrat. Em torno a adormir.
Relat finalista del 1r concurs de relats d’EL 9 ESTIU.
