La presència d’ocells als rius és molt patent a l’hivern. Els arbres sense fulles ens deixen veure aquests habitants que, a més, són més abundants que els que hi sol haver quan fa més bon temps. A la primavera i a l’estiu, en canvi, no se’n veuen tants perquè les fulles els protegeixen, però se’n senten cantar molts més, per atraure possibles parelles o, simplement, per marcar el seu territori.
Quan els dies es comencen a allargar però el fred encara és intens, els camps i els rius, sobretot el Ter, són plens d’ocells. Hi ha molts ànecs: els més comuns, els collverds, però també alguns d’altres espècies: xarxets, cullerots, etc. Conviuen amb una bona munió de corbs marins grossos, gavians, alguna gavina comuna, bernats pescaires, esplugabous, blauets, algun agró blanc, martinet blanc, etc. Com que la boira es glaça amb les temperatures més baixes, es poden observar estols de pinsans –centenars, fins i tot milers d’individus-, caderneres, passerells, verdums, gratapalles, sits –titelles, seguint la terminologia estàndard-, repicatalons, pit-roigs, pinsans mecs, lluers, pinsans borroners, durbecs, amb una visibilitat diàfana, voleiant enmig dels herbassars, gebrats, de les ribes o reposant al capdamunt dels arços o els roures dels marges.
Què hi fan, aquí, tants ocells? N’hi ha uns quants que hi són tot l’any, sedentaris, i d’altres, la majoria, únicament hivernants: migrants del centre i el nord d’Europa que fugen de la neu i el sòl glaçats, que cerquen temperatures més suaus que als seus llocs d’origen –encara que a nosaltres, les nostres, ja ens semblin prou fredes-. Per exemple, a Osona s’ha constatat mitjançant l’anellament científic, portat a terme pels membres del Grup d’Anellament de Calldetenes-Osona, la presència habitual de pinsans procedents de Rússia, Alemanya, Txèquia i Suïssa, lluers de Suïssa i Eslovènia i corbs marins grossos d’Alemanya.
A finals del segle passat, aficionats a la natura van començar a fer a ple hivern –al mes de gener- a Catalunya i al conjunt d’Europa un seguiment del poblament d’ocells aquàtics. Això havia de servir per conèixer la tendència de cadascuna de les espècies estudiades, si responien bé a les mesures de protecció, a la gestió de les seves àrees de cria o d’hivernada i si es veien afectades per altres canvis, com l’escalfament global. A Osona, el Ripollès i una part de la Selva, des de la capçalera del Ter fins a l’embassament del Pasteral, es duu a terme un seguiment dels ocells aquàtics hivernants des del gener de l’any 1989, sempre de manera voluntària, per part de membres del Grup d’Anellament de Calldetenes-Osona, Grup de Naturalistes d’Osona (Institució Catalana d’Història Natural – Institut d’Estudis Catalans), GEDENA-Ripollès i el CERM, Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis (associat al Museu del Ter i a la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya). El CERM és qui es cuida d’aplegar la informació i d’enviar-la al Servei de Fauna de la Generalitat de Catalunya, qui l’adreça a altres instàncies europees.
Al gener, en un sol dia es van comptabilitzar 7.350 ocells aquàtics hivernants entre el Ripollès, Osona i La Selva
El cens d’ocells aquàtics hivernants consisteix en un recorregut matinal a la vora del riu, en grups, amb el propòsit de comptabilitzar tots els ocells que s’hi puguin identificar així com altres animals, inclosos els seus rastres. Paral·lelament a cada sector visitat al llarg del matí, de capvespre es fan censos específics de les jóques (on van a jóc, a dormir) de bernats pescaires i ocells afins (del grup dels ardèids), corbs marins i gavians (corresponents al grup dels làrids) a sectors diversos. Aquesta informació es complementa amb dades meteorològiques: de temperatura, presència de glaç, boira, estat del cel, nivell de l’aigua –sobretot als pantans-, entre d’altres.
A tall d’exemple, el dissabte 13 gener de 2018 es varen comptabilitzar un total de 7.350 ocells aquàtics hivernants entre el Ripollès, Osona i la Selva (fins al Pasteral) gràcies a la participació d’una vintena llarga de voluntaris repartits en 8 trams al llarg dels 100 km de riu.
De tots els ocells observats, destaca el corb marí gros (Phalacrocorax carbo), que es reprodueix al nord d’Europa: el 2018 se’n va comptabilitzar 636 exemplars. La població de corbs marins fluctua entre els 400 i els 800 ocells, possiblement degut a mesures de control d’aquesta espècie que es porten a terme tant al nord d’Europa (per pressions dels pescadors) com a les nostres contrades –des que va ser exclosa de la llista d’espècies protegides-, o bé també a condicionants climàtics. La jóca més gran de corbs marins és al pantà de Sau, al cingle de Balà, on s’ajunten cada capvespre centenars d’ocells. En aquest indret es genera un espectacle ornitològic i estètic magnífic: els esquadrons d’ocells en forma de be baixa arriben de riu amunt i riu avall i es van difuminant en petites taques negres que puntegen equidistantment aquell magnífic cingle vermell i blanc, que recorda un veritable penya-segat oceànic. Els bramuls dels corbs marins ressonen fins que la llum s’absenta, quan la temperatura ens fa desitjar un retorn immediat al confort de les llars humanes.
El gavià argentat (Larus michaelis) també és molt abundant i es manté elevat, sobretot a Osona. De dia, s’alimenten en grans grups als camps acabats de femar i en alguns abocadors, on tenen molt menjar a l’abast, i s’acostumen a aplegar per anar a dormir. A la jóca principal –situada actualment a les teulades d’una gran nau industrial de Roda de Ter- el gener de 2018 es van detectar fins a 1.200 exemplars de gavià argentat. Anys enrere dormien habitualment al pantà de Sau.
També cal remarcar la presència de molts ànecs collverds (Anas platyrhynchos) –988 el 2018-, sobretot en entorns urbans, on es troben més protegits i, sovint, dissortadament, sobrealimentats. Hi van augmentant any rere any, però sobretot des de fa uns deu anys: el gener de l’any 2004 se n’havien censat 353, el 2005, 410 i el 2006, 885. On abunden més és al passeig del Ter de Manlleu, però també als nuclis urbans de Vic, Torelló i Roda de Ter, perquè no s’hi poden caçar, hi poden reposar i, a més, hi ha qui els dona aliment, cosa que no els fa cap falta.
El blauet o botiguer (Alcedo atthis) és una espècie piscívora, de costums estrictament aquàtics. La seva recuperació ha anat de la mà de la recuperació de l’estat ecològic dels rius i, de l’augment del poblament de peixos, però l’any 2018 se’n va detectar un sol exemplar a tot el cens, per causes no clarificades. Cal veure quina tendència segueix en un futur.
D’altra banda, diverses espècies d’ardeids també són habituals del riu a l’hivern: el bernat pescaire (Ardea cinerea) –se’n van observar 64 l’any 2018-, l’agró blanc (Casmerodius albus) -11 el 2018-, el martinet blanc (Egretta garzetta) -1 exemplar el 2018-, i l’esplugabous (Bubulcus ibis) –una seixantena d’exemplars passen la primera part de l’hivern a l’illa del Juliter de Manlleu, al riu Ter, i la segona meitat en un entorn industrial de Santa Eugènia de Berga-.
Finalment, excepcionalment el gener de 2018, però també l’any anterior, van destacar les observacions de lluers (Carduelis spinosa), dels que se’n van arribar a comptar fins a 143. D’altra banda, també destaca l’observació de pinsans (Fringilla coelebs), força habitual a l’hivern i dels quals l’any 2018 se’n van comptar 1198, pinsans mecs (Fringilla montifringilla), dels que se’n van comptar 90 exemplars i caderneres (Carduelis carduelis), que van arribar fins a 153.
